A pesar que Jordi Pujol no ha estat mai sant de la meva devoció, no puc evitar veure’l ara com un ancià de 95 anys —és l’edat que té—: decrèpit i castigat pel pas del temps. El seu pas per l’Audiència Nacional de Madrid és una imatge desagradable, que la justícia s’hagués pogut estalviar. Però el jutge José Ricardo de Prada —amb fama d’equànime— no ha volgut perdre’s l’estampa del nonagenari expresident —peça de caça major—, deambulant desorientat amb tacataca per la seu judicial.
Inicialment, la bena als ulls de la justícia va ser una crítica: indicava que era corrupta o ignorant —que no hi veia. Amb el temps, el significat es va invertir i es va consolidar com a valor positiu. Actualment, la ceguesa judicial vol dir que és imparcial: que no té en compte la riquesa, el poder, la raça o l’estatus. O objectiva: que jutja només segons les proves o la llei.
L’espectacle judicial d’aquests dies de Pujol —ignorant els informes dels especialistes que indicaven que no està capacitat per afrontar un judici, ni per viatjar— té una lectura política evident. Abans d’exonerar-lo del judici pel seu estat físic i psíquic, calia remenar-lo una mica. Exhibir-lo. Recordar-lo. Potser també escenificar un final.
I aquí és on cal fer un exercici incòmode, però necessari. Res del que s’ha vist aquests dies exonera Pujol del que hagi pogut fer. El seu llegat polític —innegable en molts aspectes— conviu amb una ombra que ell mateix va reconèixer quan va admetre diners ocults a l’estranger. I també amb la sospita, més que fonamentada, d’haver mirat cap a una altra banda mentre el seu entorn familiar es beneficiava d’una posició de privilegi. Tot això forma part del balanç. I no és menor.
Però una cosa és exigir responsabilitats —com cal fer en qualsevol democràcia— i una altra és convertir la justícia en un espectacle. El que s’ha vist aquests dies s’assembla massa a una escenificació. No tant per fer justícia, sinó per satisfer una necessitat gairebé teatral de veure caure un símbol.
La igualtat davant la llei és un principi irrenunciable. Però la seva aplicació no pot ser cega a la realitat humana. No es tracta de privilegis, sinó de criteri. D’humanitat, si es vol dir així. Perquè una justícia que no sap distingir entre la responsabilitat penal i la condició personal corre el risc de convertir-se en una caricatura de si mateixa.
Pujol ja no és el que va ser. Fa temps que no ho és. El poder que va acumular durant dècades és avui només un record, i la seva figura —per a molts— ja està jutjada políticament. El que queda ara és un home molt gran, en un estat evident de deteriorament, arrossegat fins a una sala judicial per completar un ritual que difícilment aportarà res rellevant al procés.
Potser es tracta d’això: de completar el relat. De tancar una etapa amb una imatge definitiva. Però la pregunta és si tot s’hi val per fer-ho. Perquè la justícia no hauria de ser mai venjança. Ni tampoc escarni. Molt d’acord amb el que ha dit al respecte el president Salvador Illa.
Potser algú en sortirà satisfet. Potser hi haurà qui pensarà que, finalment, s’ha fet justícia. Que veure’l així, arrossegat pel temps i per les seves pròpies ombres, forma part del preu que havia de pagar. I potser, en part, tenen raó. Pujol no és innocent en aquest relat. Fa temps que no ho és.
Però una cosa és assumir responsabilitats —les que siguin— i una altra molt diferent és convertir la justícia en una escenificació gairebé ritual de degradació. Perquè quan el càstig deixa de buscar la veritat i es limita a completar un relat, el risc és evident: que la justícia deixi de ser una eina de garantia per convertir-se en una forma de satisfacció col·lectiva.
I aquí és on la cosa es torça. No per Pujol, que ja té el seu lloc assignat en la història —amb llums i amb ombres—, sinó per nosaltres. Perquè el que posa a prova una democràcia no és com tracta els poderosos quan són forts, sinó com els tracta quan ja no ho són.
Hi ha una idea, atribuïda sovint a Fiódor Dostoievski, que diu que el grau de civilització d’una societat es mesura per la manera com tracta els seus presos. No sé si és exactament això el que hem vist aquests dies. Però sí que sembla clar que, en nom de la igualtat, s’ha acabat sacrificant una cosa molt més fràgil: el sentit de la mesura. I sense mesura, la justícia no és més justa, només és més dura.