Imaginem per un moment una situació d’Emergència Nacional: Una fam, per exemple. Suposem que prolongades sequeres o pluges torrencials arrasen les collites i els supermercats es comencen a buidar. Imaginem ara que, paral·lelament, uns quants empresaris perspicaços es dediquen a comprar i emmagatzemar els pocs aliments que es produeixen, amb la finalitat de revendre’ls al doble o al triple del seu preu normal. Aquests empresaris són gent respectable: han comprat els aliments de manera absolutament legal, mitjançant factures en regla. I, per suposat, compren en ús de la llibertat de mercat que consagra la nostra Constitució. D’altra banda, declaren les seves operacions comercials i paguen els impostos que els hi corresponen. Algú podria dubtar de la legalitat dels seus actes? No, certament.
I tanmateix, qualsevol sent al seu interior que aquestes pràctiques són profundament immorals. I no només això: també perjudicials i fins i tot criminals, ja que extorsionen el conjunt de la població en benefici de la cobdícia sense límits d’alguns. En castellà, tal forma de procedir té un nom, contundent i explícit: Especulació. I no es concebria que l’Estat no intervingués per posar-les fre, donat que està en joc el benestar general, per molt que la llei garanteixi la llibertat d’empresa i el dret a la propietat privada.
Sovint es diu aquella frase feta (bonica, però que tothom sap que es tracta d’un brindis al sol) de “la teva llibertat -o el teu dret- acaba on comença la meva”. Tanmateix, als països capitalistes el dret a la propietat privada no és un dret qualsevol. És el “pal de paller” del sistema, i es venera de manera tan fanàtica, tan acrítica, que pot arribar a fagocitar i esclafar altres drets. Seguint amb el nostre exemple d’Emergència Nacional, substituïu la paraula “aliments” per “habitatge” i us adonareu del que vull dir. I qui gosi al·legar que no són assumptes comparables, que provi a viure una temporada al carrer, i aviat comprovarà que tenir casa és tan necessari com portar-se un tros de pa a la boca cada dia.
Es miri com es miri, estem patint una veritable situació de fam d’habitatge, on alguns poden posseir (i explotar, cobrant rendes abusives) un, vint o cent habitatges, mentre altres no tenen on caure morts, havent de deixar-se el sou en el lloguer. I hi incloc tant el que té un pis com el que en té cent perquè, tot i el respecte que em mereixen els petits propietaris que van poder adquirir una segona residència a base de grans esforços, la cobdícia és un sentiment molt humà. Tant, que no entén de categories, ni tan sols entre propietaris. Hi ha, no ho oblidem, fons voltor, però també petits propietaris voltor.
Les causes de la fam venen de lluny, perquè els dos grans partits sistèmics (PP i PSOE) han mirat sempre a l’altre costat, descuidant greument el seu deure de construir habitatge assequible per a les classes socials més desfavorides. Una actitud irresponsable, negligent, fins i tot corrupta de vegades, que té molt a veure amb la històrica connivència del poder polític amb el poderós lobby immobiliari. Es tracta d’una de les grans assignatures pendents de la democràcia. Dècades de desídia han generat tal dèficit d’habitatges socials, que necessitarem molts anys de construcció incessant per posar-nos a l’altura d’altres països europeus, tan capitalistes com nosaltres, però potser menys venuts als poders fàctics i més sensibles socialment.
Fins que no arribi aquest dia, s’hauran d’implementar mesures. Mesures que, d’acord amb el que requereix una situació excepcional, hauran de ser també excepcionals. No sembla el cas: PP, Vox i Junts acaben de tombar la pròrroga del reial decret conegut com “Escut Social” (RDL 16/2025), que contemplava la suspensió de les demandes de desnonament per impagament de rendes i/o finalització de contractes fins el 31 de desembre de 2026. Els seus beneficiaris no són “inquiokupas” -terme fal·laç i insultant popularitzat per aquests partits reaccionaris-, sinó persones en situació de vulnerabilitat, acreditada pels Serveis Socials, a petició d’un jutge i sense una alternativa habitacional garantida. En total, més de 60.000 llogaters. Molts amb menors, gent gran o depenent al seu càrrec.
Ja ho sabíem, però ara es confirma: aquesta “Gran Dreta” que s’insulta -dia sí, dia també- a causa de la llengua, la unitat d’Espanya o la independència de Catalunya, a l’hora de la veritat només guarda obediència a una cosa: els seus interessos de classe.