Des de fa anys, moltes famílies perceben que les xarxes socials han deixat de ser una eina per convertir-se en un problema quotidià. Distracció permanent, dificultats de concentració, erosió del temps d’estudi i una colonització de l’oci infantil formen ja part del paisatge domèstic. Cal afegir-hi riscos més greus: exposició primerenca a continguts inapropiats, violència simbòlica, dinàmiques d’assetjament o una socialització mediatitzada per algoritmes que ningú no ha escollit democràticament.
La voluntat del Govern de limitar l’accés dels menors a determinades plataformes no resulta sorprenent. Respon a una preocupació social real i, alhora, a una lògica política evident: assenyalar el poder creixent de les grans tecnològiques, avui convertides en actors capaços de modelar comportaments, atenció i valors amb prou feines sense control públic. El debat sobre l’edat d’accés és, en el fons, un debat sobre sobirania cultural.
Tanmateix, el problema és lluny de ser simple. Les xarxes no han estat únicament un factor de risc; també han obert possibilitats inèdites. Per a determinats menors —per exemple, aquells amb dificultats de comunicació o que viuen en entorns rurals— el mòbil ha suposat autonomia, seguretat i connexió amb el seu entorn. En molts territoris, on els desplaçaments escolars són llargs i la vida quotidiana continua depenent del transport o de la distància, la connectivitat no es percep com un luxe, sinó com una extensió de la cura familiar.
Aquí apareix la paradoxa: allò que per a uns és una amenaça, per a altres és una eina de protecció. I és precisament aquesta ambivalència la que converteix qualsevol prohibició general en un terreny políticament relliscós. Quan la regulació es formula de manera uniforme, sense atendre contextos socials diferents, el debat es desplaça ràpidament cap a la clàssica confrontació entre llibertat individual i tutela estatal. És aleshores quan proliferen els discursos simplificadors: des dels qui denuncien un suposat autoritarisme fins als qui confien ingènuament que el mercat digital s’autoreguli.
Però les xarxes socials ja no són un mercat qualsevol. S’han convertit en una infraestructura de socialització, comparable —en termes d’impacte— a l’escola, l’espai públic o els mitjans de comunicació del segle XX. La diferència és que aquestes noves infraestructures no han estat dissenyades amb criteris pedagògics ni cívics, sinó sota la lògica de l’economia de l’atenció: maximitzar el temps d’ús, les dades i la rendibilitat. Pretendre que un menor habiti aquest entorn sense mediació equival a deixar l’educació emocional en mans d’interessos privats.
El dilema, per tant, no es resol entre prohibir o permetre, sinó entre regular amb intel·ligència o abdicar. Durant anys s’ha traslladat la responsabilitat gairebé exclusiva a les famílies, com si el problema fos una qüestió de disciplina domèstica. Però cap família, per formada que estigui, pot competir amb arquitectures tecnològiques dissenyades per generar dependència. L’asimetria és estructural, no moral.
Potser la qüestió s’hauria de plantejar en altres termes. No es tracta d’expulsar els menors del món digital —una cosa tan irreal com pretendre que creixin al marge de l’electricitat—, sinó de diferenciar espais, temps i usos. De la mateixa manera que existeixen normatives específiques per a l’escola, el treball o el consum, es poden imaginar entorns digitals graduals, amb drets i límits adaptats a l’edat, on la comunicació i l’aprenentatge no estiguin subordinats a la lògica de l’algoritme.
La història de les societats modernes mostra que tota innovació disruptiva exigeix noves regles de convivència. Va passar amb la industrialització, amb els mitjans de masses i amb el trànsit urbà. Avui passa amb la digitalització de la vida quotidiana. Convertir aquest repte en una batalla ideològica entre Estat i llibertat individual és una manera de no afrontar el veritable problema.
Protegir els menors no hauria de significar nostàlgia analògica ni prohibicionisme simbòlic, sinó assumir que l’esfera digital ja forma part del contracte social. I que, com a tal, necessita institucions capaces de governar-la. Entre la deixadesa i el control absolut hi ha un terreny més exigent: el d’una regulació democràtica que encara està per construir. És aquí on es juga, probablement, molt més que l’ús del mòbil a l’adolescència.