Hi ha dos tipus de covards. Els que, davant un conflicte, fugen, s’escapoleixen com a rates, i els que baixen el cap davant l’agressor, mesurant al límit els seus arguments perquè no sembli que són covards. Entre els primers podria trobar-se el mateix Netanyahu que, segons fonts ben informades, està fora de perill en un búnquer a Alemanya. Entre els segons, destaquen, sense cap mena de dubtes, Feijóo i Abascal.
Resulta patètic veure de quina manera aquests dos salvapàtries s’arrosseguen com a cucs per a convèncer-nos de les bonances d’abraçar al provocador de Trump. En el fons, la seva covardia es transforma en una feblesa barrejada amb deliris de grandesa perquè volen estar al costat del fort, no sigui que guanyi i després no es vegin compensats ni amb les engrunes.
Feijóo i Abascal pertanyen a aquesta nissaga de covards que és capaç de, amb el seu silenci, aplaudir les morts de civils, les agressions il·legals sense consentiment dels organismes competents, els genocidis, els bombardejos d’escoles i hospitals. Tot ho justifiquen amb l’excusa que uns certs països constitueixen un perill contra la humanitat, encara que el perill real estigui al seu costat. És mentida que vulguin portar els drets humans a l’Iran. No intentin enganyar-nos amb aquesta falòrnia.
No em vull imaginar a aquests dos covards en el govern llepant el cul, les botes i el que calgui a un president americà que ha decidit anar per lliure, pixar-se en tots els acords internacionals i massacrar a qualsevol país que no accepti aquesta submissió. Feijóo i Abascal mostren el pitjor de la nostra democràcia, atacant l’ordre establert des de la Segona Guerra Mundial, acceptant, de facto, la invasió d’un país perquè suposadament està fabricant la bomba atòmica. Poc importa si organismes competents ho neguen. La por al mafiós, el qual assassina en ple carrer als seus mateixos compatriotes, és tan gran, que prefereixen dir sí a tot, capitular, deixar a l’estacada a aquests espanyols als quals afirmen defensar.
No cal recordar el preu tan alt que va pagar Espanya per aquesta participació en la gran mentida que va ser la invasió de l’Iraq. Les armes de destrucció massiva mai no van existir i el PP va pagar el preu en les urnes i en uns morts a Atocha que són responsabilitat seva. Ara, a l’Iran, el patró és pitjor perquè se sumen les amenaces d’un Trump desbocat, boig, disposat a tot per a quedar-se amb tot el petroli del món.
El camí més fàcil sempre ha estat posar-se al costat del gàngster. Ser valent no entra al cap de Feijoo i Abascal perquè això suposaria tenir cervell, utilitzar-ho per al bé comú, creure en la democràcia, en la diplomàcia per a resoldre els conflictes. No, ells prefereixen això de Veneçuela, acceptar el xantatge a canvi que no els tanquin o els matin. Defensar la sobirania del seu país no entra en els seus càlculs perquè, en el fons, a més de gallines, estan esperant que Trump els fiqui en qualsevol racó, en qualsevol consell d’administració. Sol passar amb els mediocres, que es venen al millor postor amb l’objectiu d’obtenir qualsevol afalac, encara que això sigui posar en perill al seu propi país.
L’ardor guerrer del qual fan gala aquests dos traïdors és solament una façana hipòcrita. La por es transforma en submissió, empenyent als civils a un conflicte mentre ells l’observen des de les seves talaies. Com va dir el polític socialista francès Jean Jaurès:”Se’ns diu que la guerra és inevitable. Se’ns diu que la pàtria està en perill. Però, quina pàtria és aquesta que envia als seus fills a matar-se entre si per a preservar els interessos de banquers, d’industrials, d’imperis que reparteixen el món com si fos un botí?”
Feijóo i Abascal són, ni més ni menys, que uns aduladors d’assassins. Mai empunyaran una arma, ni per a defensar al seu país. Però sí que es quedaran en la rereguarda per a veure com maten als seus, alegrant-se per l’assassinat de milers de nens i nenes, veient com el mafiós s’ho queda tot. Criminals refinats asseguts en un pedestal de sang i foc. Covards, febles, insensibles. Ser valent en aquests moments és defensar la democràcia, els valors que van sorgir després de la Segona Guerra Mundial, just perquè no es repetissin els mateixos errors. Feijóo i Abascal mai no van tenir el cap en el seu sa judici. La prudència no pot entrar en cervells buits. A veure si ens n’adonem.