A pesar de la meva curta edat llavors —14 anys…—, recordo amb exactitud què feia el 23 de febrer de 1981, quan una colla d’energúmens —aleshores no ho sabia…— irrompien al Congrés de Madrid amb la mala idea de perpetrar un cop d’estat: participava en una extraescolar, ara ja extemporània, de mecanografia. Una monja donava la classe, mentrestant escoltava pel transistor la sessió d’investidura del president més efímer que ha tingut Espanya des de la recuperació de la democràcia, José Calvo-Sotelo, quan encara presidia en funcions el país Adolfo Suárez —havia dimitit per esquivar una moció de censura. De sobte, en sentir tirs per la ràdio, la religiosa es va espantar i ens va enviar a tots cap a casa. A partir d’aquí, i fins que es va resoldre l’intent a fi de bé, vaig estar pendent d’aquell galimaties que aleshores no vaig saber entendre.
Quaranta-cinc anys després —que ja són anys—, el govern de Pedro Sánchez ha decidit desclassificar documents d’allò que hem convingut a anomenar el 23-F. En aquest país sempre ens ha costat avançar; i quan ho hem fet, ha estat amb una lentitud exasperant. També en la memòria. Fins ara ens hem hagut de conformar amb el bon ofici d’escriptors com Javier Cercas, que a Anatomía de un instante va reconstruir amb precisió aquell moment, una novel·la després feta sèrie amb no menys encert, i fins i tot teatre.
Els documents desclassificats confirmen el que molts intuïen i alguns preferien no saber: els colpistes no anaven a fer teatre. Tenien ordres de disparar si calia. De disparar a matar. Militars desplegats a punts estratègics, inclosa RTVE, estaven preparats per obrir foc si la situació ho exigia. No era una opereta d’oficials nostàlgics; era un pla real amb possibilitat real de sang. Pel que fa al paper del llavors rei, Joan Carles I, els documents aporten més matís que escàndol. No hi apareix la mà negra que alguns han volgut veure ni tampoc el relat immaculat que durant anys es va repetir sense fissures. El que emergeix és una gestió complexa, amb converses prèvies, pressions creuades i la necessitat de consolidar lleialtats militars en hores decisives. Res no apunta —als papers— a una complicitat amb el cop; al contrari, confirmen la seva intervenció final com a element clau per desactivar-lo.
I aquí és on sorprèn —o potser no tant— la reacció de PP i Vox. Critiquen la desclassificació. Parlen d’innecessària revisió del passat, d’obrir ferides, de qüestionar consensos. És un argument recurrent en la política espanyola: la memòria molesta quan posa en dubte relats còmodes. Però desclassificar no és reescriure; és conèixer. No és atacar institucions; és fer-les més sòlides. Una democràcia madura no té por dels seus arxius. El que la debilita no és la transparència, sinó el secret perpetu.
Que el 23-F fos derrotat no el converteix en un episodi menor. Que la democràcia sobrevisqués no anul·la la gravetat del que va passar. I que el rei acabés pronunciant un discurs televisat que va contribuir a desactivar el cop no impedeix examinar què va passar abans, durant i després. La història no és un altar; és una investigació permanent. El més inquietant d’aquest debat no és el que diuen els papers, sinó que hi hagi qui prefereixi no llegir-los. Vox, hereu ideològic d’una part de la cultura política que mai no ha trencat del tot amb el franquisme, és coherent en la seva incomoditat amb la memòria. El PP, que es reivindica com a partit de govern i de sistema, hauria d’entendre que la fortalesa institucional passa per la transparència, no per la protecció de mites.
El 23 de febrer de 1981 no va ser una broma pesada ni una escenificació testosterònica. Va ser un intent real de liquidar una democràcia encara adolescent. Que 45 anys després encara discutim si cal saber-ne tota la veritat diu més d’Espanya que no pas dels colpistes. La democràcia no es defensa només derrotant cops d’estat. Es defensa també tenint el coratge d’explicar-los sencers.
La mort d’un dels artífexs del fracassat cop d’estat, Antonio Tejero —coincidint amb el dia de la desclassificació—, pot clausurar una nefasta trajectòria personal, però no absol cap responsabilitat històrica ni resol cap interrogant pendent. El temps biològic passa; la memòria democràtica no hauria de prescriure.