El concepte d’extrema dreta s’ha convertit en una categoria comodí. S’utilitza per designar fenòmens polítics molt diferents entre si, sovint contradictoris, però serveix per tranquil·litzar consciències i ordenar el debat públic en termes simples: hi ha un enemic clar i recognoscible. El problema és que aquesta simplificació impedeix entendre què està passant realment.
Sota aquesta etiqueta conviuen projectes llibertaris radicals amb posicions neoestatistes; règims obertament autoritaris amb altres que operen dins de marcs formalment democràtics, però creixentment il·liberals. Viktor Orbán a Hongria i Giorgia Meloni a Itàlia en són un bon exemple: comparteixen retòrica nacionalista i aliances tàctiques, però els seus models de poder, la seva relació amb la Unió Europea, les seves posicions respecte a Ucraïna i Rússia —gairebé oposades— i la seva gestió institucional en l’àmbit europeu són substancialment diferents.
El que els uneix no és un programa econòmic coherent, sinó un marc cultural i discursiu comú: nacionalisme identitari, combat frontal contra l’anomenat «wokisme», qüestionament de les polítiques d’igualtat i una estigmatització persistent de la immigració com a causa principal dels mals que afecten àmplies capes de les classes mitjanes empobrides i de les classes treballadores. L’augment del cost de la vida, la dificultat d’accés a l’habitatge o una percepció d’inseguretat —no sempre avalada per les dades— es canalitzen políticament mitjançant un relat senzill i emocionalment eficaç.
A partir d’aquí, però, emergeixen almenys dues grans corrents clarament diferenciades. D’una banda, una extrema dreta de base popular, nacionalista i xenòfoba, que connecta amb sectors socials colpejats per dècades de precarització i pèrdua d’expectatives. És una dreta que diu parlar en nom del «poble», essencialment populista, que promet protecció i ordre, i que troba en determinats col·lectius migrants el boc expiatori perfecte per al malestar social.
D’altra banda, existeix una corrent de naturalesa molt diferent: la dels tecno-llibertaris i l’oligarquia digital. Figures com Peter Thiel, Marc Andreessen o l’ideòleg Curtis Yarvin, així com determinats entorns de Silicon Valley, no estan preocupats per la cohesió social ni pel futur de les classes mitjanes, sinó per la concentració de capital, el control tecnològic i l’erosió deliberada de la democràcia representativa quan aquesta pot perjudicar els seus interessos corporatius. La seva visió del món es fonamenta en una mena de supremacisme intel·lectual: la convicció que una minoria tecnològicament avançada ha de governar sense les «interferències» del vot i de la deliberació democràtica. I, de vegades, sembla que hagin llegit Gramsci millor que l’esquerra.
En aquesta mateixa constel·lació cal situar Alex Karp, fundador de Palantir, la concepció del poder del qual combina una retòrica liberal amb una defensa explícita de la vigilància massiva, la securitització de la política i la subordinació dels drets civils a objectius estratègics. Aquí, l’hegemonia no es construeix només des del discurs cultural, sinó des de la mateixa infraestructura tecnològica, confirmant —com advertia Gramsci— que qui controla els aparells materials del poder acaba modelant el sentit comú.
Aquesta corrent no rebutja l’Estat, però el vol reduït a la seva funció coercitiva i despullat de qualsevol ambició redistributiva. Troba aliats en lideratges autoritaris sempre que aquests facilitin desregulació, avantatges fiscals i control de dades en les tecnologies emergents. L’aliança entre poder polític il·liberal i tecno-oligarquia o tecno-feudalisme és avui una de les claus del nou cicle reaccionari.
En aquest context, convé preguntar-se què tenen realment en comú líders com Javier Milei i Narendra Modi, més enllà de certs trets autoritaris o d’una retòrica nacionalista. Operen en contextos econòmics, socials i culturals molt diferents, amb bases socials i objectius estratègics divergents. Agrupar-los sense matisos sota una mateixa etiqueta no només és analíticament pobre, sinó políticament ineficaç i limitador a l’hora de redefinir estratègies contundents de combat contra aquests plantejaments.
Potser el veritable repte no és denunciar genèricament «l’extrema dreta», sinó entendre’n les diferents formes, aliances i contradiccions internes. Només així serà possible construir una resposta democràtica que no es limiti a la indignació moral, sinó que torni a oferir seguretat material, horitzó col·lectiu i sentit polític a unes societats cada vegada més desorientades.