Hi ha artistes que han construït una carrera sencera sobre una ambigüitat calculada. Julio Iglesias n’és un paradigma. Durant dècades, el cantant ha jugat a ser més truhan que senyor, seductor professional, galant d’escenari, símbol d’una masculinitat que es presentava com a inofensiva perquè era somrient, melòdica i embolcallada de balades. “Soy un truhán, soy un señor”, cantava, com si una cosa pogués compensar l’altra. Avui, aquest equilibri fictici fa aigües.
Les acusacions d’agressions sexuals que han aparegut recentment —que caldrà aclarir judicialment, amb totes les garanties i amb plena presumpció d’innocència— obliguen, però, a una reflexió que va molt més enllà del cas concret. Perquè aquí no estem parlant només d’un artista, sinó d’un relat cultural que durant massa temps ha confós seducció amb impunitat, carisma amb dret, fama amb permissivitat.
Cal ser clars: una acusació no és una condemna. Però tampoc és un rumor folklòric ni una anècdota menor. En una societat que ha après —amb retard, però ha après— a escoltar les víctimes, el reflex de minimitzar, riure o relativitzar aquest tipus de denúncies ja no és admissible. Ni tan sols quan l’acusat és un mite generacional, una icona o la banda sonora de mig país.
Iglesias va cantar durant anys que “la vida sigue igual”. No: no segueix igual. I afortunadament. El que abans es presentava com una picardia masculina avui es llegeix, amb raó, sota una altra llum. El problema no és el flirteig ni el desig; el problema és la frontera, clara i infranquejable, del consentiment. Tot el que hi queda fora és abús.
El debat no va —o no hauria d’anar— de cancel·lar cançons ni d’esborrar discos. Va de desmuntar una cultura que durant dècades ha protegit comportaments reprovables darrere del teló de l’èxit. Una cultura que ha dit massa vegades “això sempre ha estat així”, “eren altres temps”, “no exagerem”. No: no eren altres temps; eren els mateixos, però amb menys veu per a les dones.
És especialment revelador com una part de l’opinió pública corre a defensar l’artista no amb arguments jurídics —legítims— sinó amb indulgència moral: que si era un seductor, que si totes hi anaven, que si ell era així. Aquest discurs no defensa la presumpció d’innocència; defensa una idea tòxica de masculinitat que confon poder amb dret i silenci amb consentiment.
Potser ha arribat l’hora de rellegir les lletres amb menys nostàlgia i més esperit crític. Quan Iglesias cantava “me olvidé de vivir”, potser sense voler retratava una època sencera que va preferir mirar cap a una altra banda. Avui, en canvi, no ens podem permetre aquest oblit selectiu. No per revenja, sinó per responsabilitat.
Presumir d’innocència és un dret. Mirar de front les denúncies i el que representen, una obligació col·lectiva. I si alguna cosa hauria de quedar clara és que, en aquesta societat que —amb totes les dificultats— intenta ser més justa, ja no n’hi ha prou amb ser truhan i senyor. Cal, sobretot, ser responsable.