Ja ho he repetit en més d’un article: m’hauria agradat la lluna en un cove, com reclama Junts —un concert econòmic per a Catalunya, amb capacitat plena de recaptació i gestió, allunyat de la dependència del règim comú. Però la política és l’art dels possibles, no un exercici de lirisme. I mentre aquest horitzó no arriba, el que no ens podem permetre és quedar-nos quiets ni oposar-nos sistemàticament a qualsevol acord, sobretot quan aquest millora de manera substancial la fotografia actual.
El pacte entre el govern espanyol i ERC sobre el nou model de finançament autonòmic no és el concert econòmic que alguns reclamen, però tampoc és una simple operació cosmètica. No altera l’arquitectura bàsica del sistema, cert, però introdueix canvis rellevants: més recursos, una revisió de criteris com la població ajustada i una millora tangible per a Catalunya i per al conjunt de comunitats autònomes. No és el final del camí, però sí un pas endavant respecte a un statu quo clarament insuficient.
Des de Junts, la reacció ha estat la prevista: denúncia de submissió, acusacions de renúncia i la reiteració del mantra que sense concert econòmic no hi ha res a celebrar. És una posició coherent amb el seu relat, però cada vegada més allunyada de la política real. Perquè una cosa és mantenir una reivindicació legítima, i una altra convertir-la en una excusa per rebutjar qualsevol avenç que no sigui absolut.
Aquí és on emergeix una esquerda significativa dins del mateix espai postconvergent. Cada cop són més els alcaldes i càrrecs municipals de Junts que, lluny del focus mediàtic i del maximalisme discursiu, reclamen pragmatisme. Saben que amb grans proclames no es paguen nòmines ni se sostenen serveis públics. Saben que governar és gestionar el que hi ha, no només proclamar el que voldries tenir.
Aquest pragmatisme no és cap traïció, sinó una tradició política ben coneguda a Catalunya. Se’n deia —amb menys complexos que ara— peix al cove. Jordi Pujol ho va practicar durant dècades, amb totes les seves llums i ombres, però amb una premissa clara: cada acord que millorava l’autogovern o els recursos del país era un pas que valia la pena fer. Esperar-ho tot o no fer res acostuma a ser una decisió molt còmoda… quan no governes.
La política de màxims és seductora en els discursos, però estèril en la gestió quotidiana. La de mínims, en canvi, és la que permet avançar, encara que sigui de manera imperfecta. Rebutjar un acord que millora objectivament la situació només perquè no és l’ideal equival, en la pràctica, a defensar que res no canviï. I això, disfressat de fermesa, sovint no és res més que immobilisme.
El debat sobre el concert econòmic és legítim i necessari. Però no pot servir d’excusa per negar qualsevol progrés intermedi. Perquè la política no és un exercici de puresa doctrinal, sinó una suma de decisions imperfectes orientades a millorar la realitat. I avui, aquest pacte —sense ser la lluna— omple una mica més el cove.