Confesso que em cansa una mica haver d’explicar a aquesta gent que s’ha cregut que Donald Trump era el salvador dels valors democràtics que tot era mentida. Es van alegrar de la detenció de Nicolás Maduro perquè també pensaven que arribava la democràcia així, de cop, amb un cop d’estat que a ells els era igual. Al cap i a la fi, de què serveix l’ordre internacional si no aconsegueix acabar amb les dictadures? Una bomba per aquí, una matança de civils per allà, uns quants xantatges i amenaces i tot resolt.
El que ha passat a Veneçuela no és més que la constatació de dècades de treball del feixisme americà que ha aconseguit dominar les altes instàncies de l’Estat. Jo diria que, sense tenir un coneixement exhaustiu de geopolítica, l’OTAN va ser el principi del gran engany al qual va ser sotmesa una Europa incapaç de pensar per ella mateixa. Era més que una evidència, tenint en compte la diversitat i les idiosincràsies particulars de cada país. Van aconseguir, vam aconseguir, això sí, tenir una moneda pròpia, però això de l’exèrcit li ho deixem als nord-americans, que d’això saben una estona; ja ho vam veure al Vietnam, a l’Iraq i a l’Afganistan.
L’amic americà, aquell que ens va ajudar a fer fora al nazisme d’Europa, s’ha convertit, per la gràcia de Déu Trump, en un ens feixista amb grans suports a Europa. Què millor que destruir-la des de dins, amb acòlits i covards que aplaudeixen els gestos de perdonavides contra estats petits o grans, contra els nostres propis països que, com dic, van quedar orfes de tota possibilitat de reacció.
Trump no està boig. Coneix perfectament les febleses de cada país. Aquí tenim a Veneçuela, que ha abaixat el cap i tota la resta. Un servilisme tan clar que fa por, por a la destrucció total. Per això renuncien a tot, a la democràcia mateixa. I si no ho impedeixen els que poden, molts més faran el mateix. Mèxic ja ha demanat parlar amb l’administració Trump; Dinamarca ha fet el mateix davant les amenaces d’annexió, també per la força, de Groenlàndia. Temo molt que aquestes peticions no són per a plantar cara. Com podrien fer-ho? Més m’imagino un pacte, una entesa que eviti mals majors, la qual cosa suposa obrir la porta perquè saquegin el país sense vessament de sang. De totes maneres, encara que s’oposin, estaran més sols que l’una. Mentrestant, una Europa tímidament bel·ligerant és incapaç d’anar més enllà d’un comunicat que cau al cap de cinc minuts de ser llegit amb semblant de preocupació.
Els ciutadans del carrer hauríem d’estar molt preocupats amb aquesta ruptura de l’ordre internacional nascut després de la Segona Guerra Mundial precisament per a evitar una tercera. L’abús ha existit sempre. Molts de nosaltres ho vam viure en silenci en els col·legis on individus el nom dels quals no vull recordar, ens obligaven a fer-los els deures, sota pena d’una bona pallissa. Llavors no eren comunes les notícies falses, ni existien les fotos per WhatsApp. Et robaven el rellotge, t’esberlaven els pantalons o et donaven un cop de puny. Per por o per vergonya acabaves mentint a casa, dient, entre sanglots, que se t’havia perdut, que t’havies enganxat amb una paperera o que havies caigut. Ara es menteix i no passa res.
Durant aquests últims dies, veus autoritzades, polítics i periodistes estan analitzant els últims moviments de l’administració Trump. No pinta gens bé la cosa. Aquest feixista va a la seva i diu ja sense vergonya que, per si no ho sabíem, l’ordre que més o menys existia ha caigut del tot. Ell es regirà pels seus propis valors, per les seves idees, per allò que li surti dels collons. Així de clar.
Estic espantat veient que estem noquejats. Trobo a faltar que aquells que tant van abraçar als EUA no diguin res. Ni Felipe González, que ens va ficar a l’OTAN, ni José María Aznar, que ens va ficar en una guerra, han sortit a defensar la democràcia i els valors europeus. O estan acollonits, o són còmplices del desmantellament d’aquesta fràgil Europa. Potser la història ens ho explicarà algun dia. Això si ho veiem. Els més pessimistes ja parlen sense embuts de la tercera guerra mundial. Els més optimistes somien amb el derrocament de Trump en el seu propi país. Llavors sí que creuré en l’amic americà.
Mentrestant, tenim raons per a estar acollonits.