Cal ser molt mala persona per a presumir del desallotjament de quatre-centes persones d’un institut abandonat mentre no s’ofereix més que odi a canvi. Cal ser un salvatge per a, a més, no donar cap alternativa mentre existeixen avisos meteorològics que anuncien fortes pluges en aquesta zona. I cal estar boig com per a ignorar deliberadament els advertiments de l’arribada de fred hivernal aquesta mateixa setmana. “Són negres i pobres”, ha sentenciat el periodista Jordi Évole. A qui li importen?
Un pont ha mostrat més sensibilitat que el mateix alcalde que, dit sigui de pas, després de vomitar l’odi que portava dins, se’n va anar a visitar el pessebre instal·lat enfront de l’Ajuntament de Badalona. Suposo que li demanaria al Nen Jesús que s’emportés a aquesta gent a un altre lloc, que netegés d’una vegada la seva ciutat de miserables i pudents, que donen mala imatge, que tapen aquest arbre immens, símbol ineludible d’aquesta pau i aquesta tranquil·litat que volen els feixistes.
Com dic, a aquest pont s’han acostat persones de bé que estimen als seus semblants i potser no tant a una imatge de ceràmica o de fusta que ja té l’aixopluc d’una cabana. La paradoxa està servida: el pobre Josep, al costat de Maria i el Nen; també són pobres, però blancs. A aquests cal portar-los tots els presents possibles: encens, or i mirra, llet, formatge. Es mereixen tot el nostre respecte, encara que no tinguin vida. Els altres han comès el greu error de ser negres, la qual cosa els converteix en delinqüents de facto. Això és el que proclamen els que ens volen enfrontar, els que des dels seus despatxos no volen ni sentir parlar d’humanitat, així en general. Aquesta humanitat només s’aplica als que tenen un cert estatus. Tampoc no aprecien als blancs pobres perquè, així ho diuen, és culpa d’ells, no es van esforçar prou, es mereixen el que els ha passat i, és clar, l’ajuntament no gastarà ni un euro en aquesta gent.
Els diners són per a gastar-los en llums de Nadal. El pa i circ és més antic que la mateixa història. Llums i més llums, arbre gegant, elements dissuasius i neteja ètnica a dojo. No pot ser que els no blancs campin alegrement per Badalona. Ens agredeixen, ens envaeixen. Xavier García Albiol ho impedirà, això diu. Això diuen els que, com ell, mai no van mostrar empatia per ningú; els que, com ell, es donen cops de pit enfront de la imatge d’un sant o d’una Verge. Els cops de pit també són més antics que la història. Queden bé, et converteixen en bona persona a ulls dels teus i dels ignorants que es creuen que els que ens foten la vida són els negres i pobres. Et convencen que no pots tenir un habitatge digne perquè te la treuen els moros o els negres. Et persuadeixen per a desviar els veritables problemes i acabes dient que hi ha llista d’espera per a operar-te perquè abans passen mores i moros; i negres.
Crec ferventment en el karma. No li desitjo gens dolent al senyor Albiol perquè estic convençut que li arribarà. I m’ho imagino sota un pont, a la intempèrie, sense tenda on refugiar-se, demanant ajuda. I sol, molt sol. Tremolant, a les portes de la mort, un negre se li acosta i li ofereix una manta i un entrepà. M’imagino la seva reacció. L’aparta d’una manotada i continua demanant ajuda d’un blanc, és clar. No apareix ningú. Malgrat la seva alçada, plora. Tampoc no es manifesta la Mare de Déu ni el Nen Jesús. El veig desesperat. Continuen arribant negres a aquell refugi sota l’autopista. Entra en pànic.
L’orgull i la supèrbia del personatge impedeixen un mínim d’empatia. Les persones perverses, les que no creuen en la dignitat de les que no són com elles, solen tenir un mal final. No es tracta d’una pel·lícula. La pel·lícula de la vida arrossega a aquests éssers fins a l’infern, al real, el d’aquí. No li ho desitjo a l’alcalde de Badalona, però temo molt que passarà. Tinc ja una edat i l’experiència em diu que el que la fa, la paga. En vida.