Espanya té el dubtós honor (compartit potser amb Haití, pàtria del vudú) d’haver tingut un governant zombi. Perquè des del 30 d’octubre de 2024 -dia posterior al de la Dana que va assolar València- fins al 3 de novembre d’aquest any, data de la seva dimissió, Carlos Mazón va arrossegar la seva trista figura de mort vivent per tota la regió valenciana, sent rebut sempre amb una barreja de fàstic i ràbia, expressada en forma de manifestacions, escarnis i tota mena de escopinades verbals. Una reacció, d’altra banda, perfectament natural i proporcionada a la seva nefasta gestió (o millor dit, no gestió) de la catàstrofe. Aquesta llarga passió, aquest via crucis d’un any, va tenir el seu punt àlgid en el funeral d’estat laic celebrat al Museu de les Ciències de València, en el primer aniversari del desastre. Relaten les cròniques periodístiques que quan el zombi Mazón va entrar en la sala on es desenvolupava l’acte, dotzenes de familiars de les víctimes van començar a increpar-lo, alguns d’ells brandant imatges dels seus familiars morts, mentre li cridaven “assassí”, “fora” o “pocavergonya”.
En aquell moment de catàrsi, el rostre de Mazón, que malgrat la naturalesa tova i pútrida dels zombis sempre havia exhibit una duresa semblant a la del ciment armat, va començar a fondre’s. La seva expressió va començar a flaquejar, a desencaixar-se. Va ser el principi de la fi. De fet, quatre dies després, el 3 de novembre, presentava la seva dimissió, però sempre fidel al seu estil: dimitir sense pronunciar la paraula dimitir; amb prou feines una sola menció a les víctimes; discurs redactat no des del cor sinó des del fred càlcul davant un possible processament judicial.
La defenestració d’un personatge que passarà a la història com un dels prototips més perfectes de l’anomenada antipolítica (perquè això sí que és antipolítica, i de la bona) no va ser fruit només de les pressions del seu propi partit. Va ser, sobretot i abans de res, resultat directe d’un any de constant pressió popular, exercida de forma implacable a tota la geografia de València, forçant així Feijóo a prendre una decisió, a abandonar el seu paper de còmplice. Tota una lliçó d’allò que s’ha de fer quan un governant traeix de forma flagrant el contracte que ha subscrit amb els ciutadans que el van elegir.
Avui, malgrat les triomfalistes dades macroeconòmiques -tan freqüentment airejades pel Govern-, la trista realitat és que el nostre país pateix una carestia de vida brutal (i perdonin l’adjectiu), substanciada en una cistella de la compra prohibitiva, que està escanyant -literalment- la classe mitjana-baixa. Una classe social ja aixafada pels insuficients ajuts per tenir cura de la seva gent gran, que ara viu més anys que generacions anteriors, però a qui no se li proporciona els mitjans necessaris per mantenir una qualitat de vida digna: molts ancians moren abans de rebre les prestacions a què tenen dret per la Llei de Dependència. O les reben en quantitats pírriques, que no permeten sufragar l’enorme cost de les atencions que necessiten (residències de dia o a temps complet, cuidadors a domicili, etc.) Si a això hi afegim una Seguretat Social esquilmada, amb llarguíssimes llistes d’espera o els astronòmics preus de l’Habitatge -sigui de lloguer o de venda-, el resultat és un panorama senzillament aterridor.
Davant això, uns salaris manifiestament insuficients, res hi poden fer. De fet, Cáritas assenyala en el seu últim informe que a molts espanyols ja no els basta per viure amb tenir un, o fins i tot dos treballs. Les xifres són eloqüents: El sou mitjà a Espanya és de 28.049 euros l’any, però aquest no és el que cobra la majoria, que ascendeix a 23.349 euros anuals. Una quantitat que està cada vegada més a prop del Salari Mínim Interprofessional (SMI), que ha anat pujant més ràpidament en els últims anys. Persones entrevistades a peu de carrer per La Sexta afirmaven recentment que, malgrat tenir treball, “a mitjans de mes ja estaven asfixiats”. O que han de viure demanant ajuda als seus pares jubilats. Fins i tot hi ha casos com el de Reyes, de 40 anys, que malgrat treballar tant ella com la seva parella, ha hagut de tornar a viure a casa dels pares. I una de les entrevistades reblava així:
“Tinc treball i sento que sóc pobre”.
Davant aquest estat de coses, un es pregunta: De debò cal que morin 239 persones en una catàstrofe natural de proporcions bíbliques perquè la gent desperti? Perquè deixi d’arronsar les espatlles i dir allò de “és el que hi ha”? Potser l’esperit de lluita dels valencians no ens mostra el camí?
No és temps de parlar, ni tan sols d’escriure articles. És temps d’actuar. Ja.