Durant anys, molts ciutadans van educar les seves expectatives democràtiques somiant amb L’ala oest de la Casa Blanca, on els governs debatien amb rigor, els assessors citaven Tocqueville i les decisions es prenien després d’hores d’anàlisi serè. Aquella ficció oferia un ideal normatiu sustentat en institucions adultes, dirigents responsables i una ètica pública.
Amb Silvio Berlusconi i Beppe Grillo, Itàlia va reobrir la porta a una comunicació política gairebé exhibicionista, barreja d’histrionisme i màrqueting. Poc després, líders tan dispars com Trump, Farage o Bolsonaro van consolidar un estil on la forma devora el contingut, i l’exageració es torna estratègia. Avui, aquesta estètica ha penetrat fins i tot en democràcies madures, accelerada per xarxes socials.
Semblaria així que la política real s’assembla molt més a Veep o fins i tot a Sí, Ministre: un lloc on el caos, la sobreexposició i la improvisació s’han convertit en mètode. Els casos de corrupció muten en qüestió d’hores en mems virals —aquí hi ha el “cas Koldo“, convertit en combustible humorístic abans fins i tot de comprendre’s el seu abast real—, i els lapsus de Rajoy circulen per xarxes més que qualsevol debat parlamentari. L’humor polític ja no és el de Los guiñoles, sinó el de programes que caricaturitzen sense distinció tots els partits, líders i circumstàncies.
La polarització contribueix decisivament a aquesta deriva, ja que converteix cada matís en una batalla cultural i cada discrepància en un sketch. En l’ecosistema mediàtic actual, un gest s’interpreta més que un argument. El resultat és una política de superfície, on l’entreteniment mediàtic importa més que la lectura d’un informe tècnic i el frame emocional substitueix l’anàlisi.
En aquest escenari, els líders globals actuen com si visquessin en un plató permanent. Macron multiplica la gesticulació teatral; Putin transforma cada aparició en un exercici de solemnitat autoritària acuradament coreografiada; Netanyahu maneja la comunicació amb una agressivitat que busca impactar i dividir. Fins i tot en els episodis més tràgics, la lògica de l’espectacle imposa la seva cadència. Zelenski, amb la seva capacitat per convertir la comunicació en eina geopolítica, ofereix potser l’exemple més revelador: un actor l’experiència prèvia del qual —i no redueix— la seva habilitat per mobilitzar suport internacional. La frontera entre política i relat s’ha dissolt.
La vida interna dels governs tampoc escapa a aquesta mutació. En lloc dels debats gairebé acadèmics de L’ala oest, avui predominen rodes de premsa improvisades, rectificacions apressades i equips de comunicació convertits en bombers digitals. A Espanya, molts gabinets funcionen més com a unitats de damage control que com a espais de disseny de polítiques públiques. La governança es torna reactiva, dependent del trending topic del dia.
Tanmateix, confondre aquesta estètica amb l’essència de la política seria una derrota cultural. La sàtira funciona perquè assenyala la distància entre el que som i el que hauríem de ser. Veep ens descriu; L’ala oest ens recorda que cal aspirar a una cosa diferent. Entre Selina Meyer i Jed Bartlet, sembla imposar-se la primera, però acceptar resignadament que la política només pot ser espectacle equivaldria a renunciar a la pròpia democràcia, … i sense guionistes brillants.
Potser la clau estigui a recuperar un compromís bàsic: deliberació seriosa, institucions que no depenguin del cicle de la viralitat i dirigents que governin més del que posen. Una cosa tan elemental com tornar a la política que no busca likes sinó solucions. Perquè, si renunciem a aquesta ambició, quedarà un país gestionat com una sitcom… però amb la mala sort que ningú escriurà un bon capítol final.