Avui no escriuré sobre tecnologia, energia ni política il·liberal, sinó sobre una moda lingüística: “performatiu”. Com abans va passar amb “resiliència” o “interpel·lar”, el terme invadeix els articles polítics sense massa precisió.
S’utilitza per descriure compareixences buides o decisions de pur postureig, però això no és un acte performatiu en sentit estricte. En filosofia del llenguatge —Austin, Butler— el performatiu és una enunciació que fa el que diu: “juro”, “prometo”, “declaro”. No descriu una acció: l’executa, i de vegades amb sancions jurídiques.
Exemples com “La compareixença del ministre va ser purament performativa: molt gest i poques mesures” no descriuen un acte performatiu, sinó quelcom teatral o propi del postureig. El mateix passa amb frases del tipus “La decisió del partit de donar suport a la llei va ser merament performativa, per quedar bé amb el seu electorat”. I quan s’apela a un acte de futur, com en el cèlebre “puc prometre i prometo” de Suárez, tampoc estem davant d’un acte performatiu en sentit estricte, perquè no existeix sanció directa per no complir el que s’ha promès —més enllà d’un eventual càstig electoral.
Amb els anys, el concepte es va ampliar a identitats i gestos que produeixen efectes reals. Però aquesta ampliació ha degenerat en calaix de sastre: tot és performatiu, després res no ho és. El terme s’ha convertit en un comodí que substitueix l’anàlisi per aparença de profunditat.
El problema no és la paraula, sinó la renúncia a entendre el que passa: teatralització, sobreactuació, política del gest. Si tot s’explica amb “performatiu”, deixem de veure estructures, interessos, institucions i trajectòries que continuen configurant la política real.
Convé recuperar la sobrietat: l’escenificació és símptoma, no causa. Només tornant al qui, al com i al perquè evitarem que una paraula precisa i útil es converteixi en el seu contrari: dir sense fer.