Sembla com si els dies històric es mesuressin per la capacitat de recordar què feies el dia que… Què feies quan l’home va trepitjar la Lluna el 21 de juliol de 1969? —dos anyets només…—; o el 20 de novembre de 1975, dia en què va morir el dictador Franco —ens van donar festa a l’escola…—; o quan l’11 de setembre de 2001 van atacar les Torres Bessones? —a dinar a casa dels pares—; o el 25 de juny de 2009, quan va morir Michael Jackson? —a Lloret de Mar, passant uns dies— o el 25 de juliol de 2014, quan l’expresident Jordi Pujol va confessar que tenia diners amagats a Andorra, la famosa i suposada “deixa” del pare? —a RAC1, en una tertúlia.
Aquell 25 de juliol de 2014, fa poc més d’una dècada, recordo la trucada angoixada d’una oient a qui, abans de morir, el seu pare li hauria dit que d’en Pujol se’n podia fiar; la dona es va enfonsar quan va saber que ni de Pujol es podia fiar un… Onze anys després, el totpoderós expresident de la Generalitat ha envellit molt, esdevenint un ancià de 95 anys, i no soc capaç de controlar la compassió que em genera ara la figura d’un Pujol en la seva recta final, molt dèbil, que difícilment podrà pagar ja pel que presumptament va fer. Això no impedeix que calgui posar llum a la foscor, i saber com es va enriquir la família Pujol, i que, en cas de delicte, el pes de la justícia caigui damunt qui calgui.
Podríem dir que aquell 25 de juliol va marcar un abans i un després, no per la constatació d’un pecat —que molts ja intuïen—, sinó per la caiguda simbòlica d’un pilar identitari del catalanisme de finals del segle XX. Durant dècades, Pujol havia estat més que un president: havia estat una mena de “pare” polític del país, un puntal moral, una figura que, amb els seus encerts i les seves ombres, articulava un relat de país possible. I el dia de la confessió, tot això va caure com un castell de cartes. El desconcert col·lectiu va ser immens, i aquella trucada de l’oient en va ser un bon indicador. Ens vam adonar que la mitologia nacional també pot ser fràgil, i que els mites, quan cauen, ho fan amb estrèpit.
Amb el temps, el soroll s’ha anat esmorteint. Els titulars incendiaris han deixat pas a una mena de silenci feixuc, com si no sabéssim ben bé què fer amb la figura de Pujol. Ni el podem reivindicar ni ens acabem d’atrevir a condemnar-lo del tot. És el cost emocional d’haver projectat durant tants anys una idea de país en una sola persona. I, tanmateix, el pas del temps també aporta una mirada més pausada: l’home que avui veiem, amb el cos afeblit i la veu gastada, no pot esborrar el que va fer políticament, però tampoc pot fugir del que presumptament va fer en l’àmbit privat. I aquí és on ens trobem, atrapats entre la responsabilitat de preservar la memòria històrica i la necessitat d’exigir transparència i justícia.
Potser el que ens falta és assumir que una nació madura no pot permetre’s dependències emocionals amb els seus líders. Que el país és més fort quan els seus referents són revisables, interrogables, criticables. La democràcia no necessita pares, necessita institucions sòlides i ciutadans exigents. I, per això, cal saber què va passar, entendre com i per què va passar, i garantir que no torni a passar.
Potser, al final, la pregunta no hauria de ser “què feies el dia que Pujol va confessar?”, sinó “què n’hem après, d’aquella confessió?”. Si la resposta és “poca cosa”, aleshores la història, tard o d’hora, ens tornarà a examinar. I no tindrem excusa.