Contra vent i marea —el vent serien les acusacions més o menys fantasioses contra la seva dona i la marea les del germà, o a l’inrevés, tant se val; o el cas Koldo i les seves derivades, o el cas contra el fiscal general…—, Pedro Sánchez insisteix a, no només esgotar la legislatura, sinó i també a presentar-se a les eleccions de 2027. Si bé és cert que pel 2027 queda temps, i que en política —com en la vida dels gossos—, els anys es multipliquen per ics, i que, per tant, pot passar de tot i més, li envejo al president la seva capacitat de resistència. Cau i s’aixeca, torna a caure i es torna a aixecar. Jo ho deixaria estar, però Sánchez és molt Sánchez i —diu— té coses encara per concloure.
No tot el que fa Sánchez m’agrada, ni de bon tros. Si ho poséssim en una balança, potser fins i tot el cantó negatiu podria pesar lleugerament més. Però, vostès han vist qui escalfa a la banda? Alberto Núñez Feijóo, aquell polític presumptament moderat, que havia de situar el PP, per fi, com una dreta homologable a les millors dretes europees, i que ha resultat ser un radical més, mediocre també —el de Carlos Mazón…
És quan posem el candidat popular a la balança, que Sánchez se’ns dispara a l’alça. Això sense oblidar que Feijóo ve amb hipoteca: Santiago Abascal (Vox) —personatge, aquest sí, que no enganya: és un fatxa de nyigui-nyogui, a anys llum, per exemple, de Giorgia Meloni. I aquí és quan es comença a entendre per què Sánchez no plega, i millor que no ho faci. Si el relleu alternatiu fos algú solvent, encara. Però amb Feijóo a punt de saltar al camp i Abascal fent de crossa, qualsevol dubte es resol sol: més val resistir. Potser el seu llegat no serà perfecte, però almenys evita la foscor.
Que Sánchez és tossut? I tant. Que li agrada la poltrona? Segur. Però, veient el panorama, fins i tot els que no som de cap club de fans ens acabem preguntant: si no és ell, qui? La política espanyola és un desert d’idees i un bosc ple de crits. Els qui haurien de renovar-la són atrapats per les seves pròpies contradiccions: Yolanda Díaz amb un projecte que no arrenca.
Així doncs, Sánchez no resisteix només per ell mateix, sinó perquè sap que no hi ha recanvi clar, ni dins del seu partit ni fora. És el mal menor convertit en opció central. I aquesta és la paradoxa: que un home que ha estat moltes vegades qüestionat pels seus, ara sigui vist com l’únic capaç de contenir la tempesta. No per convèncer, sinó per aguantar.
Potser això és governar avui: no tant construir grans il·lusions, com evitar que l’edifici s’ensorri. Espanya funciona, malgrat els brams i les apocalipsis anunciades. I mentre Feijóo continua fent discursos que no recorda ni ell l’endemà, i Abascal juga a ser l’ombra de la dictadura, Sánchez segueix allà, tossut, amb ulleres quan convé, sense Junts, amb la justícia enganxada als talons, però amb la mirada fixa el 2027.