En l’entorn de Lamine Yamal s’ha fet viral, defensivament, una expressió que el propi pare del jugador, Mounir, ha popularitzat i utilitzat contra les crítiques al seu fill per una exposició pública que comença a passar-li factura. “Lamine Yamal, per a bé i per a mal”, resa aquesta mena de proclama, que no argument, per a fer callar aquells que retreuen al davanter del Barça el seu rol massa protagonista a les xarxes socials. Un univers en què, com és lògic, s’ha convertit en el nou rei per la seva connexió i sintonia espontànies amb el sector més jove de la societat i majoritàriament usuari.
Aquesta setmana, Lamine Yamal s’ha topat de cara, i es pot dir que de manera força desagradable, amb una realitat que difícilment concilia ambdós mons, el més analògic i més clàssic del futbol, amb les seves pròpies i inalterables lleis i normes no escrites, i el digital, en què regna sense massa esforç, on resulta més digerible pujar un vídeo del passeig en helicòpter amb la seva xicota. I, fins i tot, vestir-se de gàngster per a la seva festa dels 18 anys, que combinar la superficialitat i frivolitat del llenguatge youtuber amb la passió crispada del clima que envolta un clàssic.
La broma, o no, de creuar amb Ibai Llanos un parell de comentaris sobre la rivalitat Madrid-Barça el va portar a afirmar que “el Madrid roba i es queixa”, frase que, per molt context que ho pugui justificar, no va deixar ningú indiferent i menys el madridisme, que el va rebre d’ungles al Bernabéu, i que, finalment, va desembocar en un lleig altercat d’empentes i mal rotllo entre els jugadors en acabar el partit.
Sense entrar en massa consideracions, més enllà que un futbolista ha de sentir –no només verbalitzar-ho– el màxim respecte per qualsevol rival i promoure sempre una actitud esportiva i companyonia amb la qual donar exemple als nens i joves, el final de la pel·lícula ha estat la intervenció de la mateixa directiva de Joan Laporta –tard i malament– prohibint a Lamine Yamal participar dimarts passat en un esdeveniment comercial d’OPPO, marca de la qual és ambaixador, que llançava el seu nou mòbil, el Find X9 Series. L’acte previst consistia en el repte d’influencers com Iris Miquel, David Suárez i Alex Ortega de fer la millor foto del crac blaugrana amb el nou smartphone d’OPPO per a les seves stories d’Instagram.
El jugador va acceptar, no se sap si de bon grat o amb cert malestar i disgust –o potser ressentiment en el futur– perdre’s aquest negoci per imposició de la directiva, ara sí temorosa que Lamine Yamal la pogués vessar encara més després de la derrota a Madrid, qui sap si plorant, queixant-se i arrossegat públicament a un escenari de risc i de vulnerabilitat desconegut per a ell, en què el seu perfil d’estrella de les xarxes i carisma mediàtic supera –momentàniament, és clar– el del millor i més valorat jugador del món actualment.
I tot, a l’origen, per culpa d’haver fet cas i deixar-se empènyer per Gerard Piqué al món ja una mica decadent de la Kings League. L’exdefensa del Barça va poder convèncer Lamine Yamal perquè presidís el seu propi equip –La Capital, integrat pel seu entorn més proper d’amics de la seva edat i de màxima confiança– i l’enfrontés al Porcinos d’Ibai Llanos. Com que hi ha més espectacle que futbol a la Kings League, un dels principals atractius és la prèvia amb els presidents i el pique entre ells, com va passar abans del clàssic, quan Ibai Llanos li va preguntar si el partit entre ambdós no era la prèvia del clàssic, si no era equivalent al Madrid-Barça de diumenge en versió Kings League.
Era una trampa no del tot amb mala intenció, però trampa al capdavall, en què Lamine Yamal va caure de quatre potes, en part fruit de la ingenuïtat pròpia de la seva edat i en part, com sabien Piqué i Llanos perfectament, per aquest punt de sobrat i de tarannà una mica fatxenda i audaç del davanter de Rocafonda, el barri dur al qual ell mateix atribueix el fet d’haver-se format més fornit i valent que si hagués crescut en un altre amb menys risc de marginalitat.
La Kings League no era, ni serà, un negoci per a Lamine Yamal, que tot just s’ha comprat, per 11 milions, la casa on Piqué i Shakira van acabar tirant-se els plats pel cap després de tenir dos fills. Gerard Piqué, de ben segur, l’ha convençut de la bona imatge i repercussió afegida a la seva enorme popularitat si s’unia al circ de la Kings League, pel qual ha acabat pagant un preu massa alt.
A Lamine Yamal, amb la seva part de culpa per no saber mesurar ni les paraules ni la transcendència real fora del Matrix digital de les xarxes, el van embolicar entre tots en un circ per al qual encara no està preparat, per més que l’any passat els enfrontaments amb el Reial Madrid li sortissin rodons a ell i a l’equip.
Haurà après, si més no, que en la voràgine mediàtica de les xarxes només compta el present, que la temporada passada és pura història i que faria bé de triar millor les seves companyies, ja que ja acumula massa friccions i tensions en molt poc temps –totes alienes a la seva condició de crac al camp– amb el seu entrenador, amb el mateix club per desatenció de funcions institucionals, amb la selecció per jugar a ser més egoista del que toca, i ara amb un madridisme de milions de fans que deixarà de consumir, com feia fins ara, el marxandatge personal de Lamine Yamal, com els mòbils d’OPPO o les samarretes de la selecció.
Lamine necessita ajuda, ara més que mai, si pot ser que no sigui de la mà del president blaugrana, Joan Laporta, que s’hauria apuntat el primer a la seva festa de gàngster, ni tampoc de Gerard Piqué, també massa llest i més apalancat en els seus negocis que no pas en vetllar pels interessos del Barça, per deixar en les seves mans la immadura personalitat de Lamine Yamal, més que evident i retroalimentada pel seu propi i indissimulat ego.
Per desgràcia per al Barça, un entorn personal desastrós se l’ha emportat fora de qualsevol possibilitat de control del club, que ara ha començat a contraatacar a base de càstigs i de futures mesures repressives. Potser o bé sigui tard o no sigui el camí més intel·ligent. Laporta s’ho juga també tot o res amb Lamine Yamal.