El robobo de la jojoya vindria a ser el que despectivament anomenem espanyolada i que, en definitiva, seria una pel·lícula d’escassa qualitat. Es deuria fer probablement amb una sabata i una espardenya, aprofitant la tirada, llavors —principis dels 90—, del duet còmic Martes y Trece. Aquella pantomima espantosa, segurament de culta per a friquis, m’ha fet pensar en el recent robatori al Museu del Louvre de París. Un escàndol amb majúscules, que fereix l’orgull francès, especialment per la senzillesa de l’execució: uns lladres pugen a una escala mecànica per accedir al primer pis del cèlebre museu, ho fan a plena llum del dia i amb una serra radial, per després emportar-se les joies que Napoleó III va regalar a la seva dona, l’espanyola Eugenia de Montijo. Set minuts escassos va durar l’exitosa operació, i encara els busquen. Sensació de vergonya col·lectiva entre els francesos.
El trauma que el robatori ha deixa a la societat francesa —diuen— és només comparable amb l’incendi de Notre Dame. Com llavors, els francesos s’han sentit vulnerables. La comparativa és de la ministra Cultura, Rachida Dati. El ministre de Justícia francès, Gérald Darmanin –que abans ho va ser d’Interior–, va entonar el mea culpa: “El que és segur és que hem fallat”. Segons ell, la imatge vista a tot el món del petit camió amb l’elevador i el fet que, en pocs minuts, els lladres aconseguissin sostreure de les vitrines, després de serrar-les, vuit joies de tanta rellevància simbòlica, “dona una imatge deplorable de França”.
El que queda clar és que França no està passant pel seu millor moment. L’endemà del robatori, l’expresident Nicolas Sarkozy ingressava a la presó de la Santé, de París, per complir la condemna de cinc anys de presó que se li va imposar el mes passat per associació de malfactors i l’intent d’aconseguir finançament il·legal del dictador libi Muamar Gaddafi per a la campanya electoral del 2007. Un fet insòlit a la V República, en un moment polític molt delicat.
França sembla viure immersa en una crisi de confiança col·lectiva. El robatori al Louvre, més enllà de la seva espectacularitat, és el reflex simbòlic d’un país que fa temps que ha perdut el sentit de la seva pròpia invulnerabilitat. El desgast institucional és evident: l’extrema dreta, més forta que mai; un president, Emmanuel Macron, desconnectat del carrer i acorralat per la impopularitat; una societat dividida entre la nostàlgia de la grandeur i la por d’un futur que no sap com afrontar. L’ingrés a presó d’un expresident per corrupció només accentua la sensació que el sistema trontolla, que res és sòlid. En altres temps, França projectava ordre, cultura i prestigi moral; avui, sembla viure atrapada entre la impotència i la vergonya. Potser per això aquest robatori dol tant: perquè recorda als francesos que fins i tot el Louvre, l’últim santuari de la seva grandesa, també pot ser vulnerat.