D’entre les respostes al test ràpid que Joan Laporta ha donat al programa de TV3 Bestial, la que menys ha captat l’atenció dels titulars de la premsa col·laboracionista fa referència a la condició de mentider del president del Barça. “No soc mentider, no m’agrada la mentida. Per dir la veritat, moltes vegades me les ho carrego jo. No soc egoista, tot i que tots tenim un punt, un egoisme de defensar el que tens”, ha dit, per descomptat sense immutar-se, per continuar jugant a aquest perillós abús de la seva estratègia de tensar la relació amb Leo Messi: “Hem tingut molt bona relació, quan no vam renovar el contracte es va espatllar i després més o menys l’hem recuperat una mica. El que esperem és que se li pugui fer el gran homenatge que es mereix”, ha especificat.
L’entorn de Leo ho nega rotundament perquè ningú de la família vol saber res d’un president que l’ha enganyat sistemàticament i que, a més, els continua enfurismant perquè utilitza el seu nom en va, recurrentment per aparentar que, al darrere, hi ha converses per a aquest homenatge que mai no es produirà mentre Laporta sigui el president del FC Barcelona.
A Laporta li és igual mentir, i en gran, en tot i per tot, emparat per una protecció i un escut inaudits i socialment extraordinaris. Ha aconseguit que les seves mentides no només no li passin factura, sinó que, al contrari, el barcelonisme les interpreti com una demostració dels seus dots únics per obrir-se pas i burlar l’assetjament i la persecució dels enemics del Barça, la institució que ha posat al límit de la ruïna i de la qual s’aprofita indecentment amb el mateix èxit que afirma defensar-la. Si fos veritat que la relació amb Messi existís –que no existeix– no caldria parlar en condicional sobre l’homenatge que “esperem és que se li pugui fer”. N’hi hauria prou amb concretar el quan i el com, un pas que, per descomptat, no s’atreveix a fer, limitant-se a jugar amb aquest sopar de duro sabent que la premsa li aplaudirà el gest d’obrir-li a Messi les portes del Spotify, com si fos Leo qui s’hagués donat l’esquena al Barça i no Laporta qui el va fer fora d’una puntada traïdora i encara sospitosa d’encobrir un pacte Laporta-PSG tan previ com pervers.
Un altre a qui Laporta ha enganyat recentment ha estat Ter Stegen, a qui va voler –i va aconseguir– sotmetre a les seves necessitats i urgències de l’estiu passat derivades de la gran mentida sobre el retorn promès del Barça a la regla 1:1, aprofitant la seva lesió per inscriure Joan Garcia.
La premsa laportista, com és habitual, en lloc de denunciar la seva mala gestió financera, a més de subratllar la seva dilatada i malèvola difamació durant tres anys sobre el fair play financer, sobre l’entrada de potents inversors i el retorn imminent a un estat de solvència, li ha anat aplaudint –i elogiant– els seus esforços i competències en aquesta suposada recuperació econòmica que, a l’hora de la veritat, ha ressituat el marge salarial en 112 milions menys que al gener. Una altra catàstrofe.
Aquesta mateixa premsa va celebrar amb entusiasme que Ter Stegen hagués de passar pel quiròfan i no va dubtar a col·laborar amb la pressió de la junta, que li va retirar la capitania i el va apartar de l’equip fins que acceptés signar un certificat mèdic –ell no volia– de quatre mesos de baixa. Aquesta era, en aquell moment, l’única sortida perquè Joan Garcia pogués obtenir la seva llicència, gràcies al 50% de la fitxa de l’alemany, que va servir –almenys això diuen els mitjans– per ser inscrit tota la temporada. Abans, va caldre ajustar i refer el contracte del porter català, acabat de fitxar, per sis anys en lloc de cinc per tal de reduir-ne el seu salari, almenys en aquesta primera temporada.
Només es va poder posar fi a la gran tensió després que Laporta i Ter Stegen es veiessin cara a cara, reunió en què, també segons la versió de la premsa reverencial, el president el va convèncer perquè deposes la seva actitud, convençut que podria recuperar-se abans dels quatre mesos. Ara ha transcendit que Laporta li va oferir garanties, a canvi, que si el seu metge i cirurgià especialista de l’esquena li donava l’alta abans dels quatre mesos el club ho admetria i podria reincorporar-se als entrenaments i disputar-li la porteria a Joan Garcia. El preu d’aquest risc està mesurat i calculat en 14,5 milions de regressió en el fair play financer.
En concret, la norma diu que si el Barça el convoca per jugar abans dels quatre mesos des de la data de l’informe “veurà reduït el seu Límit de Cost de Plantilla Esportiva o la seva capacitat d’inscripció pel triple de l’excés de límit o capacitat que hagués obtingut”. És a dir, per la quantitat resultant de multiplicar per tres la meitat de la fitxa de Ter Stegen, estimada en 4,8 milions.
En aquell moment, Laporta era plenament conscient de la prioritat i la urgència de poder donar d’alta Joan Garcia, amb Ter Stegen caigut, Iñaki Peña descartat, i a l’espera de les inscripcions i sense fair play financer ni tan sols per la reentrada de Szczęsny, que finalment no va poder ser convocat fins passades algunes jornades de Lliga. Quan Laporta va concedir a Ter Stegen aquest marge per haver tornat abans d’hora sabia també que el seu marge salarial es desplomaria en 112 milions i, per tant, que no existia cap possibilitat de legalitzar Joan Garcia si no era traspassant Araujo, Fermín i Casadó, pels quals la mateixa junta va fer córrer ofertes per les redaccions sense cap futur. En el fons, al president ja li era igual estar excedit en 112 milions que per 14,4 milions més.
De moment, la recuperació de Ter Stegen va com un tret, segons el futbolista alemany.