Al contrari de Donald Trump, que vocifera i lamenta els crims la víctima dels quals és de dretes i silencia i descuida els que maten als altres, a mi l’assassinat de l’activista pro-Trump, Charlie Kirk, em sembla una mala notícia es miri del punt de vista en què es miri. Si no t’agrada el sol, no t’agrada a la platja, però tampoc a la muntanya. No m’agrada que les legítimes i, dins d’un ordre, necessàries disparitats d’opinió es dirimeixin com al Far West, a escopetades. Ho trobo una mala notícia, reprovable, sigui del color que sigui qui empunya l’arma, o qui rep el plom.
Trump, abatut per la desgràcia, acostuma a oblidar l’assassinat al juny de la congressista demòcrata de Minnesota, Melissa Hortman, i el seu marit; l’agressió amb un martell a Paul Pelosi, l’espòs de l’expresidenta de la Cambra de Representants Nancy Pelosi; el complot per a assassinar a la governadora de Michigan, Gretchen Whitmer, o l’incendi provocat al maig a la casa del governador demòcrata de Pensilvània, Josh Shapiro. Com que no són dels seus, doncs no passa res, minúcies. Això sí, que no li toquin els seus, que per ells remourà cel i terra.
Per la mort de Kirk, Trump ja ha assenyalat i condemnat el culpable —més enllà de qui presumptament va prémer el gatell, el tal Tyler Robinson—: l’extrema esquerra. Segons el president: “Els radicals de dretes només volen erradicar el crim; l’extrema esquerra és el problema”. Doncs allò que dèiem, que el sol es pon per on vol Trump. I ja ha avançat que els pensa perseguir; als radicals d’esquerres, és clar. Que es calcin. De moment, ja ha fet acomiadar Jimmy Kimmel, un destacat comediant i presentador nord-americà crític amb Trump.
Però la política no pot reduir-se a un joc de miralls deformants, on només importa de quina parròquia era la víctima. Aquesta comptabilitat sectària del dolor no sols és immoral, sinó que erosiona la mateixa idea de comunitat política. Si les víctimes només “valen” quan serveixen per apuntalar un relat, aleshores hem deixat d’entendre que el fonament de la democràcia és que la vida humana té un valor innegociable, independentment del canal de televisió que consumen.
El discurs trumpià, que enalteix la por i fa de l’enfrontament tribal una eina de mobilització, no només és tòxic per als adversaris polítics. Ho és, sobretot, per als seus propis seguidors, als quals alimenta amb la idea que tot és una guerra permanent, que no hi ha matisos ni zones grises, que el món es divideix entre bons i dolents. És el mateix esquema que s’ha vist a altres llocs i moments de la història, i sempre amb conseqüències funestes.
La paradoxa és que Trump denuncia el que ell mateix promou: l’ambient de violència latent, de sospita constant, d’odi enquistat. Quan criminalitza col·lectivament l’esquerra, quan anima a “prendre les armes” en sentit figurat (o no tant), quan suggereix que els jutges que l’investiguen són enemics del poble, està posant les bases perquè la política es converteixi en una successió d’actes de venjança. I això ja no és democràcia, és selva.
Potser ha arribat l’hora que algú li recordi —i ens recordi— que la política no és només defensar els nostres, sinó, sobretot, establir regles comunes que protegeixin a tothom, fins i tot a qui ens repugna o a qui mai no votaria com nosaltres. Aquesta és la diferència entre un sistema democràtic i una guerra civil freda: que a la primera hi ha normes i límits; a la segona, només hi ha bàndols.