Com en el vell i distret passatemps en què havies de trobar les set diferències entre dos dibuixos similars, em costa cada dia més trobar-les entre el Partit Popular i Vox. La similitud és, desenganyem-nos, cada dia més extrema i, sovint, ja ni tan sols dissimulada.
Per posar un exemple recent, qui diríeu que, referint-se al govern de Pedro Sánchez, ha pronunciat la següent i repugnant frase: “Aquí podem començar a cavar la fossa on reposen les restes d’un govern que mai no hauria d’haver existit al nostre país”? Ho ha vomitat un polític de Vox o un del PP? Doncs, no ha estat altre que el secretari general del PP, Miguel Tellado. L’interfecte ens té acostumats a les indecències verbals que, amb el temps, lluny de moderar-se, s’exacerben, complicant fins a l’extrem la seva diferenciació amb Santiago Abascal, per posar un exemple ben il·lustratiu del perfil fatxa.
Les paraules de Tellado m’han fet pensar en un dibuix de Forges, en què un senyor, darrere d’un taulell i escrivint a l’ordinador, pregunta a un altre, que es repenja fatxenda: “Professió?”: “Fatxa”. “Estat civil?”: “Crescut”. La raó és que, com el personatge de la vinyeta, els fatxes a Espanya estan cada dia més crescuts. Se senten més a prop del poder i, per això, es creixen. Tellado n’és un bon exemple: es veu amb prou impunitat per dir qualsevol barbaritat, com la que ens ocupa.
La seva frase denota una reprovable falta de respecte per les víctimes del franquisme. No és només una metàfora desafortunada, és una escopinada a la memòria històrica i a milers de famílies que encara busquen els seus. I si en democràcia les paraules són importants, encara ho són més quan pretenen naturalitzar l’odi i el menyspreu. Per això la resposta més contundent ha vingut del mateix president Sánchez: “Un insult als milers d’espanyols els familiars dels quals van ser o són encara en una fossa. Una apel·lació encoberta a la violència, un qüestionament de la democràcia. Una prova més que el PP s’ha rendit a l’odi de la ultradreta i que no té res positiu a aportar al nostre país”.
I aquí és on rau el problema de fons: quan el partit que aspira a ser alternativa de govern s’expressa amb el mateix llenguatge que l’extrema dreta, no hi ha diferències a trobar. No hi ha set diferències, ni tres, ni tan sols una. Només hi ha el mateix dibuix repetit dues vegades, amb el mateix traç gruixut i barroer.
Per si no fos suficient, el cap de Tellado, Alberto Núñez Feijóo, ha penjat un vídeo recentment a on se’l pot veure cantant Mi limón, mi limonero en un Karaoke gallec, que acompanya amb la frase “me gusta la fruta”, que va encunyar la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, per sortir del pas després d’haver qualificat en realitat el president Sánchez de “fill de puta”.
La degradació del debat polític és evident. El PP, lluny de marcar distància amb Vox, hi competeix en un concurs grotesc per veure qui insulta més fort, qui trenca més ponts, qui encén més de pressa el foc de l’odi. Però en aquest joc macabre no només s’hi juga la dignitat de les institucions, sinó també la salut de la democràcia.
Com deia Machado: “A Espanya, de cada deu caps, nou envesteixen i un pensa”.