Elena Fort, mentidera oficial per als assumptes de l’Espai Barça des de la dimissió/fuga a la carrera de Jordi Llauradó després de l’adjudicació de les obres a Limak, va ser la que va sortir a embolicar mediàticament la premsa després de l’anunci de la previsible decisió de jugar el primer partit d’aquesta Lliga, la tercera sense l’Spotify obert, al Johan Cruyff de la Ciutat Esportiva. En la seva aparició, forçada i improvisada, va enredar els mitjans com fa habitualment i, més greu encara, els va colar un augment del 300% de les entrades per a l’afortunat soci que aconsegueixi una de les poques localitats que finalment sortiran a la venda com si fos una ganga i una altra mostra inequívoca de la voluntat de servei i atenció preferent de la junta en vers del soci.
La primera andanada que va llençar, inqualificable i maldestra com sempre, va ser que “la primera part de l’obra està acabada” i que “si no es juga és perquè queda tota la tramitació burocràtica”. Afirmació que resulta risible i còmica a aquestes altures, tenint en compte que el Certificat Final d’Obra, que l’Ajuntament els va demanar a mitjan agost per obrar el miracle d’accelerar les inspeccions abans de concedir la primera ocupació, encara no ha estat enviat, cosa que depèn exclusivament de la directiva, o de Limak, si més no, que continua apareixent com un actor innocent i víctima dels imponderables.
Per tant, dir que la primera fase “està acabada” només es pot qualificar d’un altre acte de supèrbia, fanfarroneria i immoralitat que malauradament no li és aliè ni al personatge ni a la directiva de Joan Laporta en el conjunt de la seva negligent gestió, especialment en l’àmbit de l’Espai Barça.
A continuació, Elena Fort es va bolcar en un missatge perversament d’extrema atenció i estima dirigit només als socis que, va deixar clar, han comprat el passi de temporada les dues últimes d’exili a Montjuïc, 16.151 en total. “Excepte els compromisos amb els rivals i institucionals, l’aforament està destinat al soci, prioritzant els que han fet l’esforç d’estar a Montjuïc aquests dos últims anys. No seran passis, serà una venda d’entrades dirigides amb preus entre els 42 i els 78 euros”, va aclarir.
Preu disparat
La reacció de la premsa, sovint ingènua i fàcil d’enganyar, va ser la de transmetre la sensació que es tracta de tarifes molt per sota de les habituals en un partit del primer equip. Tanmateix, però, aquests socis fidels i repetidors veuran incrementat el preu del mateix partit de la Lliga passada, un Barça-València a Montjuïc, en un 300%.
L’explicació resulta senzilla, ja que el preu mitjà del passi de temporada 2024-25 va ser de 545 € per una mitjana ponderada de mínim 26 partits (en la pràctica, van ser 29), la qual cosa va suposar un cost per partit de 20,9 € (18,7 € realment, perquè el Barça va disputar un total de 29 partits).
Igualment, aplicant aquesta mateixa tarifa al curs que ara comença, el 2025-26, en el supòsit de jugar-se a Montjuïc, de 20,9 € per partit i calculant el preu mitjà dels seients per al Barça-València de diumenge, de 42 € la més barata a 78 €, que seria de 60 € pel cost mitjà de la localitat, el percentatge d’augment seria de gairebé un 300%, absolutament desmesurat i injustificat.
La raó d’aquesta pujada despietada i insensible respon al drama creixent que suposa per a la precària estructura d’ingressos de Laporta començar una altra temporada sense l’Spotify operatiu, ni tan sols amb 27.000 espectadors com a mínim.
El futur Camp Nou
Una escalada de gairebé el 30% carregada sobre el soci abonat representa un avís de la política laportista de preus del futur, quan sigui possible gaudir una altra vegada de l’Spotify amb més serveis, ascensors, més oferta de restauració i el cent per cent de les grades a resguard de la pluja.
Si aquesta pujada coincidís amb el primer partit a l’Spotify, cabria algun tipus d’argument més enllà que es consideraria un abús oportunista i al límit de l’extorsió, si el que es pretén, en el fons i d’acord amb el missatge de la directiva, és recompensar als socis que, per dir-ho d’alguna manera, no han fallat a l’exili.
No és el cas. Jugar al Johan Cruyff, com el Gamper de l’agost, és el pla B, una altra fugida endavant per falta de previsió de la junta i per l’incompliment per part de Limak. És baixar un altre graó per a una solució d’urgència, un pedaç tot plegat que Laporta aprofita per trepitjar encara més els socis, els més fidels a l’equip si és que treure el passi de temporada pot mesurar que uns siguin més barcelonistes que els altres, qüestió igualment discutible.