“La gent vol viure bé, ja no vol morir: vol divertir-se… Abans la política ens va portar somiar i això ens va portar el desastre” Gilles Lipovetsky
La cita del filòsof francès connecta directament amb les societats actuals, més complexes que mai, instal·lades a l’hiperconsum i l’entreteniment. I és clar, també en un univers digital que sembla fet per als malastrucs de la por, els intolerants i fanàtics que poblen les xarxes i els mitjans. El govern de Twitter -ara X- com dirien alguns. La realitat és que s’ha construït un clima de pessimisme i de desesperança, en aquest món globalitzat on vivim.
Doncs bé, és la generació crescuda entre pantalles la que ha pres el poder aquests darrers quinze anys. I, sobretot, la que ha dominat i hegemonitzat el relat polític: els uns amb la bandera de la llibertat i els altres amb els d’una societat més justa. El cas és que es posarà en marxa un dispositiu narratiu de captació de les atencions. Una història d’herois i dolents, d’intrigues, de cops d’efecte. Era la nova comunicació política que es mou en l’univers virtual on tot sembla possible i res no té conseqüències. El resultat, per a decepció de tothom, ha estat el contrari del que es pretenia. I és que s’ha construït un discurs polític amb tints autoritaris, allunyat del que hauria de ser un debat civilitzat i democràtic.
Davant d’això, avui més que mai, cal una lectura crítica de la política espanyola de les últimes dècades. I començarem per Catalunya, mirall en què tants ens hem vist reflectits. Es podria dir que ha estat el laboratori polític que ha hegemonitzat portades, articles, llibres, documentals, alhora que mobilitzava milers de persones.
Com diria el cronista barceloní recentment mort, Arturo San Agustín: “¿Cuando se jodió lo nuestro?”. Sens dubte, el discurs de Jordi Pujol amb aquella frase memorable -“A partir d’ara, d’ètica i moral en parlarem nosaltres. No ells”-, va marcar l’inici d’una cosmovisió política, origen de molts mals del present. Tornava el “nosaltres i ells” més propi del guerracivilisme d’èpoques passades.
Tot i això, el pitjor va ser la criminalització de la dissidència, amb milers de persones al carrer cridant “Mateu-lo, mateu-lo”, al líder de l’oposició Raimon Obiols. Qualsevol gosava aixecar la veu. A partir d’aquí, es van perdre les formes i les maneres. Va ser gairebé impossible construir una alternativa i el nacionalisme català va governar gairebé quaranta anys.
Després va arribar la nova esquerra. Ja no era la divisió radical entre dretes i esquerres que ens havia portat a la confrontació directa, sinó d’un altre llenguatge, d’un nou estil de fer política. “Quan ens insultin, somriu”, deia Pablo Iglesias, amb el seu aspecte hippie, contestari i rebel. Una alenada d’aire fresc i d’il·lusió que va conquistar milions de persones. Però aquest esperit inicial, que representava l’univers femení d’ajuda i col·laboració traslladat a la política, ben aviat s’enfonsaria quan es va entrar a la batalla pel poder, i els caïnismes i els egos es van fer dominants.
Hi ha dos llibres recents que reflecteixen molt bé aquesta època de la política catalana: Pujol i Jo i Los años irrecuperables. Es pot dir que a Catalunya ha començat una època d’autocrítica, sense elevar la veu, que ens compromet a tots. Sens dubte, l’arribada de Salvador Illa representa aquest canvi. El seu discurs de Torna Catalunya és el millor que hem llegit a la política catalana i espanyola en molts anys, per la seva sensibilitat democràtica. Un canvi significatiu, revolucionari, comparat amb el discurs polític anterior.
En aquest nou temps polític que sembla néixer, el millor per a la democràcia seria que Catalunya s’allunyés d’aquest discurs de fòbia a tot el que és espanyol -que arriba a vegades a límits paranoics- i també d’aquesta política més propera als lobbies, que tant malestar produeix. Un model, aquest, que ha acabat per imposar-se en la política espanyola i que només busca treure profit, rèdits electorals i poder. El pitjor és que tot això s’ha normalitzat amb naturalitat i incubat a l’inconscient de milers de persones.
Potser ja és el moment d’un nou programari per a la Catalunya del segle XXI, una nova cultura política, una nova ciutadania. Es pot i cal parlar de tot, inclosa la independència, però fem-ho amb un altre tarannà. I què millor que transitar cap a aquest univers afectiu que representa l’amistat, l’amor, l’empatia i que, gairebé, ha desaparegut del discurs polític. Per què m’odies, si sóc el teu veí, el teu compatriota, el teu amic?, seria la pregunta a fer-se. I això serveix per a tots, per als uns i per als altres.