Fa ja un segle, el 30 de desembre de 1924, es va acabar de construir el metro de Barcelona. Aquella va ser una obra ingent, duríssima, realitzada en condicions infames. Així ho confirmava Manuel Marina, guia oficial del suburbà barcelonès, en un article publicat al diari murcià La Verdad titulat “Los emigrantes murcianos que excavaron el metro de Barcelona”: “Les condicions eren molt precàries, sense mesures de seguretat i amb molta pressa. Aquells treballadors eren com talps. Ni tan sols es van realitzar bones cates per comprovar l’estabilitat del terreny, la qual cosa va provocar despreniments continus”. En un dels accidents van arribar a morir onze obrers. Aquella situació va portar a una vaga de sis mesos, que finalment van guanyar els treballadors.
Bona part d’aquells obrers venien del sud d’Espanya, fugint de la fam i de la misèria més negres: “Molts dels operaris procedien d’Almeria i Múrcia”, concreta Marina. Però destacava pel seu nombre el col·lectiu murcià, fins al punt de què un estudi realitzat per l’historiador Joaquín Ruiz i la demògrafa Cristina López constata que quasi u de cada quatre habitants del barri obrer de Collblanc-La Torrassa, a l’Hospitalet de Llobregat (amb un cens de gairebé 22.000 persones el 1930), era originari d’aquella regió. De fet, era conegut com La Murcia chica.
La realitat que es van trobar a Catalunya no va ser precisament un camí de roses. Els seus descendents, néts i besnéts, parlen de que cobraven sous de misèria i vivien en el que avui anomenaríem pisos pastera. Però no només van haver d’afrontar dificultats econòmiques o d’habitatge: malgrat ser al seu propi país, també van patir xenofòbia. L’historiador Manuel Domínguez, del Centre d’Estudis de L’Hospitalet, afirma que “se’ls acusava d’esquirols, que rebentaven el moviment obrer, que treballaven per quatre duros”. I l’historiador Chris Ealham, de la Universitat de Lancaster i autor de l’assaig La lucha por Barcelona (Alianza, 2005), on estudia la convulsa història de la ciutat comtal dels anys vint i trenta, afirma que, “en buscar culpables del fracàs social, ERC els va trobar en els emigrants, especialment murcians”. I relata com, a la frontera de Barcelona amb el citat barri de Collblanc -de població majoritàriament immigrant-, s’hi va arribar a col·locar un cartell que deia: “Catalunya acaba aquí! Aquí comença Múrcia!”. Aquesta població immigrada, assegura, va ser “vilipendiada per les autoritats, sectors nacionalistes i les associacions patronals al llarg de tota la República”.
La vida té les seves ironies. Qui hauria dit que, cent anys després, seria a Múrcia on s’assenyalaria els immigrants. Com a la localitat de Torre-Pacheco, on s’hi va organitzar un progrom contra ells, encoratjat per Vox (que a les darreres eleccions autonòmiques va assolir el 17,72% dels vots, aconseguint 9 diputats de 45) i altres formacions ultradretanes. O a la també murciana Jumilla, on l’Ajuntament ha prohibit als musulmans utilitzar les instal·lacions municipals per celebrar els seus ritus dues vegades l’any. Això sí: sense mencionar les paraules “Islam” o “musulmans”, que fins i tot el racisme s’ha tornat pudorós. Curiosament, Gabriel Rufián, diputat del partit que als anys trenta vomitava la seva xenofòbia contra els murcians (i que encara segueix sent, no ens enganyem, una formació hispanòfoba) ha sigut qui ha dit a X, antic Twitter, la gran veritat inconfessable que subjau sota tot això: “No els volen resant al poliesportiu del poble però sí a 50 graus treballant als hivernacles del camp”.
Només hi ha una cosa pitjor que el bonisme: el malisme. Malisme és oblidar-nos que molts estrangers no “roben” la feina als nacionals, sinó que realitzen els pitjors treballs, els que aquells no volen. Malisme és prendre la part pel tot, com si l’agressió a una persona gran per part d’un estranger a Torre-Pacheco (o un robatori a Guadalajara, o una violació a Madrid) convertís tots els immigrants en bèsties a les que s’ha de caçar. Malisme és atribuir els nostres mals, no al veritable causant -el poderós- sinó a aquell que és més pobre que nosaltres.
Malisme és donar pàbul a la llegenda negra que els immigrants col·lapsen els nostres serveis públics (als que tenen dret perquè també paguen impostos, ni que siguin indirectes). O que els donen ajudes perquè sí, per ser estrangers, mentre les escatimen als espanyols. Malisme és oblidar que hi ha molts, moltíssims immigrants irregulars que treballen durament, sense garanties, sense drets, sense seguretat social, només per poder aconseguir algun dia un contracte, i amb ell, l’anhelada targeta de resident legal.
Malisme és, finalment, oblidar que aquests “moros” als que tantes vegades mirem amb odi o recel, també vam ser nosaltres: no només perquè ens vam barrejar amb ells durant set segles, sinó perquè també, com ells, vam ser pobres de solemnitat, obligats a emigrar a llocs incerts com Alemanya, França o Argentina. I on també vam patir el mateix recel, odi o condescendència d’alguns nadius.
I els que delinqueixin? La resposta és molt senzilla: la Llei. Una i igual per a tothom.