Ja no sé què em sorprèn més del que està passant a Gaza, si el silenci còmplice d’Europa, dels països àrabs, del món, o el traspàs de totes les línies vermelles per part d’Israel. Cada dia se succeeixen més imatges, no se sap quina és la més cruel; cada dia es fan més declaracions, més crides a la pau, a la solució dels dos estats, al cessament d’hostilitats, a suposades “amenaces” de reconeixement de l’estat palestí. Res no importa ja. L’oblit es va instal·lant com una llosa en les nostres consciències, segurament perquè ja no podem fer res, perquè en les nostres ments es va inoculant el virus de la impotència. Malgrat tot, no deixem de parlar de Gaza.
És difícil triar algun dels nombrosos capítols d’aquest genocidi retransmès en directe. A la visió de la destrucció total d’habitatges, hospitals, escoles i infraestructures, a la constatació de la mort vagant entre les runes juntament amb la fam en les mirades dels gazians, s’uneix un mirador on es reuneixen milers de jueus a celebrar-lo. Em costa fins i tot escriure-ho. Em fa mal des de les puntes dels dits fins a l’ànima, aquesta ànima que, segons Josep Borrell, ha perdut definitivament Europa. Aplaudiments, festa i xerinola cada vegada que un caça israelià bombardeja als famèlics palestins que ja no saben on fugir. Els entrevisten diverses cadenes de televisió i el vòmit de l’odi i del mal és palès en les seves mirades i en els seus arguments. En aquest moment penso en el rancor, en l’ull per ull tan jueu, en la necessitat que, en algun moment de la història, una altra vegada, els recordi que tot dolor infligit sobre un poble per part d’un altre es gira en contra seva. S’ho mereixen.
Europa, també Espanya, renten les seves consciències llançant menjar des dels avions als quals Israel ha permès volar pel seu espai aeri hores abans. Un acte d’una indignitat i d’una hipocresia terribles. Tot arriba tard, també el reconeixement de l’Estat palestí, que ja no serveix per a res, que ja serà únicament una frase en els llibres d’història. Una declaració completament buida de contingut damunt dels cadàvers d’homes, dones i infants i dels milers d’orfes, de mutilats, de gent que mai no entendrà el menyspreu i la indiferència a la qual han estat sotmesos.
Els integrants d’aquest moviment de jueus assassins no van poder veure en directe la imatge de l’Amir, un noi palestí besant la mà d’un exmembre de les Boines Verdes nord-americanes que li havia ofert instants abans un grapat d’arròs i de llenties. Aquest gest, aquesta imatge d’agraïment, es va truncar minuts després quan militars de l’exèrcit sionista d’Israel el van matar d’un tret. No em cansaré de repetir-ho perquè és veritat, perquè està documentat. Els militars tenen ordres de disparar al cap a nens i a adolescents. Arriben als hospitals amb aquestes marques que els maten o els deixen impossibilitats per a tota la vida, si és que arriben al següent assalt d’aquesta competició absurda per a aconseguir menjar.
Amir no és solament un nom. Era un nen l’única esperança del qual era menjar alguna cosa després d’haver caminat més de dotze quilòmetres. Era un ésser humà que, amb tota probabilitat, tenia els seus anhels i les seves il·lusions: ajudar a la seva família, estudiar, treballar, viatjar. No és Israel qui l’ha assassinat; tampoc ho són en exclusiva els nostres governs, que juguen a la distracció amb declaracions altisonants, mentre continuen comprant i venent armament a Israel. Tots tenim una responsabilitat. La primera, no deixar de parlar de Gaza, explicar el que està succeint als nostres familiars, a les nostres amistats; la segona, deixar de comprar productes que vinguin d’Israel o de països que donen suport al genocidi i d’empreses que col·laborin amb aquesta neteja ètnica; la tercera, ajudar econòmicament a les organitzacions que continuen treballant sobre el terreny per a pal·liar aquest desastre. Ni ens imaginem la catàstrofe humanitària que es reflecteix en el dia a dia en els camps de refugiats. Tot, amb la connivència d’Europa. La fam com a arma de guerra que Israel utilitza amb el beneplàcit de tot el món.
L’Amir i el seu petó a la mà d’aquest exmilitar quedaran en la meva ment per sempre; l’Amir i aquests milers i milers de gazians i gazianes que van morint a poc a poc. Llegir els seus noms i cognoms sense parar, com han fet a Barcelona i en altres ciutats del món, no portarà la pau, però mostra un sentiment d’humanitat que hem de continuar implementant. No oblidar és el primer pas perquè aquests assassins siguin jutjats i condemnats algun dia. Espero veure-ho.