En política, com en la vida pública en general, hi ha moments que serveixen per delimitar clarament qui aposta per la convivència institucional i qui opta pel fang. La setmana passada, al Congrés dels Diputats, Alberto Núñez Feijóo va deixar clara la seva tria. Davant d’una cambra perplexa, el líder del Partit Popular va acusar el president del govern espanyol de tenir “un problema amb els prostíbuls”, tot al·ludint a un fet absolutament aliè a la trajectòria pública de Pedro Sánchez: les activitats empresarials del seu sogre fa més de trenta anys.
El que podria haver estat una relliscada anecdòtica és, en realitat, la culminació d’una estratègia política cada cop més evident. Feijóo no parla a la cambra, ni tan sols als seus electors convencionals; parla a un segment radicalitzat de la societat espanyola, alimentat per l’ecosistema mediàtic de la ultradreta, on la desqualificació personal ha substituït l’argument i on qualsevol menyspreu és admissible si serveix per desgastar el rival. Aquesta és una deriva que ja havíem vist amb Pablo Casado i que ara Feijóo reprodueix, amb la mateixa manca de mirament institucional i la mateixa miopia estratègica.
L’escena no és només vergonyosa pel contingut: ho és pel moment i pel lloc. Que el cap de l’oposició utilitzi la tribuna del Congrés per vincular el president del govern amb el món de la prostitució a través de vincles familiars indirectes és un símptoma greu d’empobriment democràtic; implica acceptar que qualsevol tàctica és vàlida si ajuda a mantenir viva una narrativa de desprestigi personal, encara que sigui des d’allò més infame i insubstancial.
En lloc de confrontar Sánchez amb propostes, dades o models de país —per més distants que siguin—, Feijóo opta per una oposició que vol ser escàndol abans que alternativa. Un discurs que no busca governar sinó incendiar. I això, lluny de fer-li guanyar centralitat, l’empeny a un espai d’irrellevància moral i estratègica. Perquè qui tot ho redueix a la indignació, a la desqualificació, acaba essent incapaç d’articular un projecte propi.
Hi ha, a més, una qüestió de fons que no pot ser ignorada: aquest tipus d’intervencions suposen un retrocés flagrant en la lluita per la dignitat de les dones i la regulació del seu cos dins l’espai públic. L’ús instrumental de la prostitució com a arma política no només és groller, sinó profundament irresponsable. Amb una llei sobre l’abolició del sistema prostitucional sobre la taula, que el Partit Popular ha contribuït a entorpir, el missatge llançat per Feijóo és, com a mínim, cínic.
És legítim criticar, i fins i tot qüestionar durament, el govern i les seves decisions. El que no és admissible és convertir la vida privada, o la d’un familiar políticament irrellevant, en munició. Això no és política: és un assalt al respecte mutu que hauria de sostenir tota democràcia madura.
Feijóo ja no és només un líder desconcertat, és un actor perillós dins el sistema democràtic. Perquè quan el cap de l’oposició creua totes les línies vermelles per un titular, no només perd ell: perd la política. I amb ella, perd el país.