Vuit milions. Aquesta és la xifra que Vox posa damunt la taula per fer neteja d’immigrants a Espanya. No vuit-cents mil, no dos milions. Vuit. I no només els “sense papers”, no només els que han comès delictes greus, no. La proposta inclou també els nacionalitzats, els fills de migrants, els que han nascut aquí, han estudiat aquí, han treballat, cotitzat…
La cosa tindria un punt d’humor negre si no fos per la gravetat del que implica. Perquè si Vox s’atrevís a aplicar la seva idea amb rigor, hauria de començar pels seus. Literalment. Ignacio Garriga, secretari general del partit, fill d’una dona guineana, seria un dels primers afectats. Com també Javier Ortega Smith, amb mare argentina i passaport doble.
Si ens prenem seriosament la proposta —i no hi ha motius per no fer-ho, vista la deriva cada cop més explícita del discurs de Vox—, hauríem d’expulsar també figures com Ansu Fati, nascut a Esplugues de Llobregat, format a La Masia del Barça i internacional amb la selecció espanyola, el seu pare és originari de Larache, Marroc, i la seva mare de Bata, Guinea Equatorial. O Nico Williams, nascut a Pamplona, fill de ghanesos, un dels jugadors més prometedors del futbol europeu. Tots dos, segons Vox, serien candidats a fer la maleta.
Najwa Nimri també entraria a la llista. Actriu reconeguda internacionalment, nascuda a Pamplona de mare navarresa i pare jordà. Com ella, la cantant i actriu Berta Vázquez, d’origen etíop i criada a Elx, o el músic Rels B, mallorquí fill de mare xilena, són exemples d’una realitat cultural que Vox no vol veure.
La proposta és, evidentment, una obscenitat. Però també és una mentida. A Espanya, ni hi ha vuit milions d’immigrants irregulars ni hi ha una invasió. L’únic que hi ha és un país que viu del treball de molts d’aquests que Vox vol expulsar. El camp, la construcció, la cura de la gent gran, l’hostaleria, les ciutats que funcionen gràcies al treball de milers de persones d’origen estranger. Aquesta és la realitat que el feixisme disfressa de problema.
I el Partit Popular, què fa? Mira cap a una altra banda. Fa veure que no és amb ells, però governa gràcies a ells. Dona la mà a Vox als governs autonòmics mentre evita parlar-ne als platós. Però el silenci també és una tria. I quan es pacta amb qui vol neteges ètniques en nom de la identitat, s’està dient que tot això és negociable.
Mentrestant, qui se’n ressent és la decència. Perquè no es pot fer política convertint la vida de milions de persones en un debat sobre qui mereix quedar-se i qui ha de marxar. No es pot fer política proposant deportacions massives en un país que, sense immigració, fa anys que hauria entrat en col·lapse demogràfic. No es pot, simplement, ser tan cínic com per expulsar el futur en nom d’un passat inventat.
La gran mentida és fer veure que Espanya seria millor sense ells. Quan, en realitat, tot allò que la fa més digna i més viva depèn també de les vides que Vox voldria esborrar. Com va escriure Albert Camus, “no hi ha més que una manera de fer front a aquest món: no ser-ne còmplice”.