Dijous, Pedro Sánchez va comparèixer solemnement a la seu del PSOE per fer front al cas Cerdán. Sis vegades va demanar perdó. Sis. No era un lapsus, era un càlcul. Un gest gairebé litúrgic, com sant Pere penedit després d’haver negat tres cops a Jesucrist. La posada en escena era clara: penediment, humilitat i intenció de recuperar la confiança perduda.
Però el problema no desapareix amb paraules. El cas Cerdán és devastador per a la narrativa que ha construït Sánchez durant anys. Aquella idea d’una esquerra neta, que lluita contra les clavegueres de l’Estat i que no tolera males pràctiques dins les pròpies files, ha saltat pels aires. Quan el número tres del PSOE apareix esquitxat, qualsevol defensa moral trontolla. Aquí no val dir que era “cosa d’un altre”. O Sánchez sabia què passava al cor de la seva pròpia maquinària de poder, o bé va negligir greument el control del partit. Ambdues opcions el deixen molt tocat.
És evident que aquesta vegada el cop ha estat fort. Tant, que la pregunta que molts es fan és si finalment s’han acabat les set vides de gat de Sánchez, aquell polític capaç de sobreviure a mocions, eleccions, pactes trencats i escàndols variats. Aquest cas, però, té un component especialment nociu: erosiona la base moral del seu lideratge i afebleix la confiança interna en el PSOE.
Ara bé: aquí ve la paradoxa. Com deia Eugenio en aquell acudit immortal: “¿Hay alguien más?”. Quan la ciutadania mira l’oferta política, el panorama no convida a l’optimisme. L’alternativa més immediata a un Sánchez tocat no és pas un projecte renovador i tranquil·litzador, sinó un possible govern de PP amb Vox. I això, per a molts votants progressistes i moderats, continua sent una perspectiva inquietant.
Aquesta situació explica per què, malgrat tot, el PSOE podria mantenir-se com a primera força en les enquestes. Si el proper baròmetre del CIS torna a donar-los el lideratge, serà un toc d’atenció a Alberto Núñez Feijóo i al seu entorn. Perquè ni tan sols un escàndol d’aquesta magnitud aconsegueix consolidar una alternativa sòlida a la Moncloa.
La situació és incòmoda per a tothom. Sánchez intentarà resistir, apel·lant al vot del mal menor. Però el seu crèdit s’erosiona. L’alternativa no genera confiança. I la política espanyola continua atrapada en un cercle viciós: es condemnen els abusos d’uns, però no es construeix una alternativa creïble per part dels altres.
Mentrestant, el gat de Sánchez fa equilibristes sobre el seu últim fil. Si sobreviurà o no, ho diran les urnes. Però si el PSOE torna a liderar les enquestes, potser qui realment s’haurà de tornar a fer mirar la seva estratègia serà un PP que, amb Vox a la motxilla, segueix sense convèncer una majoria de la societat.