Paradoxes de la vida: l’Estat d’Israel va néixer després de l’horror més gran que ha viscut Europa en el segle XX. Amb el pes de sis milions de morts, amb la vergonya de la passivitat internacional, amb la promesa —que semblava sagrada— de no repetir mai més aquella foscor. Però avui, davant del que està passant a Gaza, la pregunta que crema és: què passa quan l’Estat que va néixer de l’horror reprodueix l’horror?
Israel, amb l’excusa del dret a defensar-se, ha imposat sobre Gaza un càstig col·lectiu sistemàtic. No és només una operació militar. És la destrucció calculada d’una societat: els seus habitatges, les seves escoles, els seus hospitals, les seves infraestructures, els seus somnis. És el col·lapse premeditat d’una vida civil, d’una normalitat que ja era precària, convertida ara en cendra. I tot plegat, sota un paraigua d’impunitat diplomàtica i suport armamentístic.
Europa, mentrestant, diu estar “preocupada”. Emissaris que condemnen amb la boca petita, ministres que parlen de pau però negocien armes, institucions que esperen que passi la tempesta mentre la pluja cau sobre els mateixos de sempre. El pacifisme europeu és paper mullat quan no s’aplica a tots els pobles per igual. I el que veiem avui no és una excepció, sinó una norma: hi ha morts que escandalitzen, i morts que simplement molesten l’agenda.
S’ha normalitzat l’infern a còpia de paraules suaus. Parlem d’errors col·laterals quan rebenten una escola amb nens dins. D’objectius militars quan es destrueix un bloc de pisos. De dret a la seguretat mentre s’imposa un bloqueig que converteix Gaza en una presó a cel obert. El llenguatge no és innocu. És l’eina amb què Occident s’espolsa la consciència i converteix l’atrocitat en una nota de premsa.
Però no podem seguir així. No podem continuar tolerants amb el que, si tingués altres protagonistes, ja hauria estat qualificat de crim contra la humanitat. Si un altre estat, en qualsevol altra part del món, hagués actuat com Israel ho fa avui, Europa ja hauria exigit sancions, embargaments, ruptures diplomàtiques. Però aquí no. Aquí, el relat és més fort que la realitat.
És hora de dir prou. Prou de complicitat, prou de relativisme, prou de mirar cap a una altra banda. El poble palestí no necessita només solidaritat; necessita acció política, coratge diplomàtic i justícia internacional. I Europa, si vol recuperar un mínim de credibilitat moral, ha de començar per anomenar el que passa a Gaza pel seu nom: no és una guerra, és una neteja ètnica encoberta per la burocràcia del silenci.