La gran apagada elèctrica dels altres dies no ha estat més que un símptoma d’alguna cosa que passa a la societat. El món canvia, i les decisions són molt però molt lentes quan no directament congelades.
Algunes dades. Entre 1990 i 2025, el planeta ha sumat gairebé 2.700 milions d’habitants, passant d’uns 5.300 milions a més de 8.000 milions. Al mateix temps, centenars de milions de persones a Àsia, Amèrica Llatina i Àfrica han ascendit a una classe mitjana modesta, disparant el seu consum energètic, digital i material. Segons el World Energy Outlook (IEA, 2023), el consum elèctric mundial ha crescut un 90 % des del 1990, impulsat principalment per la Xina i l’Índia.
Tanmateix, els nostres models polítics, econòmics i socials no han acompanyat aquest salt qualitatiu. Seguim atrapats en lògiques lineals, pensant en ajustos marginals en lloc de transformacions estructurals. Com adverteix Vaclav Smil (2017), “les infraestructures energètiques tenen inèrcies de dècades, mentre que les demandes socials canvien en pocs anys”.
La recent gran apagada elèctrica a Espanya no va ser només una fallada tècnica, va ser una advertència, ja anunciada, que el sistema, tal com s’ha plantejat fins ara, està al límit. En l’última dècada, els centres de dades i servidors d’alta capacitat s’han multiplicat (+250 %, segons el ministeri per a la Transició Ecològica), mentre el turisme va assolir xifres rècord (85 milions de visitants el 2024). La xarxa elèctrica, tot i que resistent, opera sota una pressió creixent.
No n’hi ha prou amb “aguantar”, sinó es requereix redissenyar el sistema energètic amb descentralització, emmagatzematge, flexibilitat i gestió intel·ligent de la demanda. Però això exigeix decisions polítiques valentes a tot el món, més aposta en la lluita contra el canvi climàtic -del qual no es pot desvincular de les crisis energètiques- no essent la constant, com bé ho demostren des de les COP fins a les limitades inversions en l’adaptació de les xarxes a nous reptes.
Debats actuals: habitatge, fiscalitat, inversions.
Però la lentitud i limitació de les decisions no es dona només en el camp energètic. Un altre cas de debat és el de l’habitatge, especialment a Catalunya. Des del 2000, la població de Catalunya ha crescut un 28%, de 6,3 a 8,1 milions. Falta habitatge? Sí, però no només perquè falti sòl, si no que no ha existit una planificació proactiva i anticipativa que respongués als canvis que s’observaven en l’entorn. Jane Jacobs (1961) ja advertia que l’èxit econòmic i demogràfic es pot tornar en contra de les ciutats si no s’acompanya de polítiques públiques adaptatives.
A més, el creixement poblacional ha elevat els ingressos fiscals de l’Estat, la Generalitat i els ajuntaments però, per diverses raons, no s’ha traduït en millors serveis, transport i habitatge en la mesura que reclamaven els canvis demogràfics. Amb el risc que com tantes vegades els governs progressistes enforteixen l’Estat perquè després la dreta retalli impostos i desmantelli el que s’ha construït, com va ocórrer després de Clinton (amb Bush), Obama (amb Trump), o com ara es preveu que ho faci Trump i els seus oligarcotecnològics aliats.
L’economia global continua descansant en patrons de creixement lineals que no internalitzen costos ambientals ni socials. Joseph Stiglitz (2015) assenyala que els sistemes fiscals romanen ancorats en lògiques del segle XX, sense adaptar-se a economies digitals ni automatitzades.
Mentre augmenta la digitalització, no repensem la redistribució del treball ni la sostenibilitat del model energètic. Les megaciutats creixen, però les seves xarxes de mobilitat, aigua, energia i residus no escalen al mateix ritme. Mentrestant, creixen les esquerdes socials que alimenten el populisme autoritari. En aquest context hi ha preguntes cabdals que gairebé no apareixen en l’agenda referides a com abordar les crisis migratòries, o intentar afrontar les desigualtats urbanes, o superar les bretxes tecnològiques i laborals d’una societat que està advenint. I en aquest context el paper d’una energia resilient i sostenible és fonamental.
El món ha crescut en nombre, riquesa i consum, però actuem com si n’hi hagués prou amb estirar el que existeix. L’apagada elèctrica, com a metàfora, no va ser un accident, va ser una advertència.
Les transformacions demogràfiques, econòmiques i tecnològiques exigeixen transformacions equivalents en el camp polític, l’energètic i el social. Si no les abordem, el creixement no serà progrés. Simplement serà acumulació de tensions, fins al pròxim col·lapse sigui social o tecnològic.