Declamades amb boques més o menys grans i plenes, ens hem fet un tip d’escoltar aquests dies defenses i atacs de drets fonamentals que xoquen contra altres no menys substancials. Sense anar més lluny, tenim el cas de l’exfutbolista del FC Barcelona, Dani Alves —un afer que, sigui dit de passada, per poc no explota amb el jugador defensant la samarreta blaugrana; només li hagués faltat això a Joan Laporta, prou atrafegat en altres menesters…—, absolt sorprenentment pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) de la denúncia de violació d’una jove, després d’haver estat condemnat abans a quatre anys i sis mesos de presó —un altre incís per postil·lar que, en cas de culpabilitat, quatre anys i sis mesos em semblen insuficients davant la gravetat dels càrrecs—. En aquest exemple, xoca el dret a la presumpció d’innocència de l’acusat, allò de què tots som innocents fins que es demostri el contrari, i els drets de la víctima a la llibertat, l’autonomia sexual i, en definitiva, els drets humans de les dones. La discutible sentència, que revoca la condemna anterior, no li atorga carta de veracitat a la damnificada que, ben al contrari de l’acusat, mai va modificar el seu testimoni al llarg del procés. El tribunal li ve a dir: no ets fiable, t’ho has inventat, no t’has resistit, no pots ser mereixedora de ser víctima perquè abans estaves ballant amb el teu agressor. Una segona violació que aboca a altres víctimes a pensar-s’ho dos cops abans de denunciar l’agressor…
Aquests dies també ens ha sacsejat la frustrada publicació d’un llibre, El odio, de l’escriptor Luisgé Martín, en què es narra el cas de José Bretón —condemnat a 40 anys de presó per assassinar i cremar els seus fills—, a on l’assassí confessa per primer cop ser l’autor de la barbàrie: “Vaig dissoldre les pastilles picades en aigua amb sucre i les vaig donar perquè beguessin. Abans de posar els cossos al foc, vaig comprovar que no respiraven, ja estaven morts. No es van assabentar del que passaria. Van confiar en mi. No hi va haver por ni dolor ni cap mena de patiment…”. Esfereïdor. Un xoc de drets, en aquest cas, que tampoc ha passat ni molt menys desapercebut. En aquest cas, els drets que xoquen són els de la llibertat d’expressió i informació, d’una banda, i de l’altra, els drets constitucionals a la intimitat o l’honor com pot ser la memòria de les víctimes, o el dret a la integritat moral a través de la revictimització de la mare.
Mentre Donald Trump es fotia un tret al peu amb la guerra dels aranzels i distreia la humanitat, nosaltres presenciàvem aquesta ferotge lluita de drets i, sense voler o volent, amb debats i contradiccions, ens posicionàvem a favor o en contra d’uns drets o uns altres. Tot i defensar la presumpció d’innocència com a dret fonamental d’un estat democràtic, confesso que no m’he cregut mai cap de les versions, múltiples i contradictòries, d’Alves, i sí l’única versió de la víctima, la de què va ser violada. D’altra banda, entenc i defenso que el llibre de Bretón hauria d’arribar a les llibreries, confiant en la maduresa dels lectors, lliures de llegir-lo o no; en el meu cas, declino la lectura. Com deia Blaise Pascal, “ni la contradicció és indici de falsedat, ni la manca de contradicció és indici de veritat”.