L’expressió raó d’Estat, encunyada per Nicolau Maquiavel, significa assumir i actuar d’acord amb els interessos propis de l’Estat per damunt dels propis o els del partit. Seria com una línia vermella, que recordaria que en política no s’hi val a tot, que cal preservar uns mínims pel bé comú. Un exemple d’això el tenim en José Luis Zapatero quan opositava a José María Aznar; al primer no li van caure els anells a l’hora de pactar per raó d’Estat segons quines polítiques, com ara la lluita contra el terrorisme. Un pacte que, lluny de desgastar-lo, no va impedir que després Zapatero fos president del govern espanyol en dos mandats consecutius. Amb l’arribada, però, de la nova política, la de la llei de la selva o del més fort, sembla que la raó d’Estat ha saltat pels aires.
El cap de l’oposició, Alberto Núñez Feijóo, en particular, i el PP en general, ha deixat escapar una altra oportunitat de tributar raó d’Estat, i en van… De fet, encara hi és temps, però poc fa pensar que la il·luminació sigui possible. El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, malda per trobar socis que li permetin tirar endavant l’augment pressupostari en defensa que la Unió Europea, a instàncies de Donald Trump, el precipita a aprovar. A la seva esquerra, s’entén la incomoditat dels socis; el que costa més d’entendre és que, en un tema com aquest, la dreta no utilitzi el comodí de la raó d’Estat per tirar endavant l’increment militar. Així, els interessos electoralistes dels populars tornen a passar per damunt de les raons d’Estat o la mateixa coherència ideològica. Feijóo, aquell que havia de traslladar el PP a la moderació, atemorit segur per l’alè al clatell d’Isabel Díaz Ayuso, s’instal·la covard en la trinxera del no, i d’aquí costarà treure’l.
Per llei, les regles de la política haurien de contemplar un tant per cent d’obligatorietat a l’impuls de la raó d’Estat. Cada ics temps, els partits haurien d’estar forçats a pactar una proposta del rival. Allò que Zapatero va fer per voluntat pròpia, que la resta de polítics, amb menys vocació d’Estat, s’hi veiessin obligats, sota el perill de perdre, si no és així, punts en el carnet de polítics. Com diu el refrany: “Més val un mal pacte, que un bon plet.”