“Sincerament, no entenc perquè ho ha fet si ho tenia tot”, deia de Luigi Mangione un dels seus companys d’escola. Mangione, un atractiu jove de 26 anys, enginyer informàtic i de família adinerada, s’havia educat en col·legis exclusius. Però aquest jove “que ho tenia tot” va assassinar el passat 4 de desembre Brian Thompson, director executiu d’ UnitedHealthcare, la major companyia aseguradora mèdica del món per vuitè any consecutiu, segons la classificació d’A.M.Best, que determina quines són les primeres vint-i-cinc empreses del sector a nivell mundial.
El seu acte no va ser producte d’un rampell ni l’acció d’un lunàtic: va ser un fet premeditat i ideològic. I la prova definitiva està en les tres bales amb què el va matar: les tres portaven gravades les paraules“Deny, Defend, Depose”, que en espanyol signifiquen “Denegar, Defensar, Deposar”, és a dir, la política empresarial que ha portat aquesta companyia a ocupar la primera posició al rànquing nord-americà i mundial. Una política que l’escriptor Antonio Muñoz Molina, en el seu article “Una tragedia americana”, publicat el passat 14 de desembre a El País, describia d’aquesta manera: “denegar o retardar indefinidament compensacions legítimes o serveis sanitaris de vida o mort”, executada per “legions d’advocats especialistes”.
L’article no es detenia aquí i atribuïa a aquestes pràctiques inhumanes els bons resultats de la companyia: “El 2023, UnitedHealthcare va tenir uns ingressos de 281.000 milions de dòlars, extrets principalment del patiment i l’angoixa de 50 milions de persones”. I ens oferia exemples aterridors d’aquest “patiment”, perpetrats per les companyies mèdiques asseguradores d’Estats Units, un país on la Seguretat Social Universal no existeix. Per raons d’espai, en reprodueixo només un: “A Nova York, als barris més pobres, es veuen amb freqüència persones amb un peu amputat: pateixen diabetis B, la causada per una alimentació insalubre, i si els haguessin curat a temps les nafres que per culpa d’aquesta malaltia es formen a la planta del peu, haurian pogut conservar-lo. Però una cura preventiva deixa molt menys marge de benefici a l’asseguradora que una amputació”.
En cap moment l’autor es pronunciava sobre l’assassinat en si mateix, sobre la moralitat o no de l’acte. Es podrà especular, efectivament, si l’article en constitueix una mena de justificació, però el cert és que, en sentit estricte, res s’hi deia sobre l’assumpte. L’espinosa vessant moral restava, per tant, al lliure albir del lector. Allò que sí denunciava nítidament era un determinat model de sanitat, el privat, i els seus abusos: “No vull que al meu país hi hagi gent que pateix i mor per a que s’enriqueixin més els que ja ho tenen tot”.
Alguna cosa del text probablement va coure perquè només un dia després, el 15 de desembre, el periodista Arcadi Espada carregava contra ell en altre article, publicat a El Mundo, sota el contundent títol de “Su estimable condición de ratas”. Hi qualificava l’escrit de Muñoz Molina d’ “immoral al·legat” i denunciava un suposat tractament sectari de la Premsa depenent del tipus de víctima: quan el mort és un nen assassinat per la seva mare “racialitzada”, els mitjans no fan ressò de la “gossada” (sic) que des de les xarxes clama venjança. Però quan es tracta d’un “capitalista criminal” (sic) com l’empresari català Josep Maria Bultó (assassinat el 1977 per una bomba adossada al seu pit per uns terroristes) o de Brian Thompson, “les barreres s’obren”.
Fins aquí la controversia. Per la meva part, m’intriga saber perquè Espada qualifica l’article de Muñoz Molina d’ “immoral al·legat”. Què pretenia? Únicament condemnar Mangione sense contextualitzar la seva acció, una cosa que la ideologia que professa (la dreta) perpetra contínuament amb Palestina, amb Gaza? I perquè en el seu text sembla que només són “assassinats” els del director executiu d’ UnitedHealthcare, el nen de la mare “racialitzada” o l’empresari Bultó i no, en canvi, els milers i milers de pacients morts per causa d’un sistema sanitari execrable (sistema que, tot sigui dit, promou la dreta en què milita) i als qui no dedica ni una sola menció? Serà que per ser un model de sanitat “legal”, aquestes morts ja no són “assassinats” i el model mateix, així com la legalitat que l’empara, ja no són “assassins”?
Al final resultarà que la doble moral no només és cosa de progressistes.