El passat dia 9 de setembre, l’ex primer ministre italià Mario Draghi va presentar a la UE el seu informe “El Futur de la Competitivitat Europea: Anàlisi en Fondària i Recomanacions” en el qual, i de manera molt gràfica i sintètica, es planteja que la UE augmenti les inversions en 800.000 milions d’euros anuals per finançar reformes radicals i ràpides per evitar que la Unió es quedi enrere dels Estats Units i la Xina, arribant a una aportació extraordinària equivalent al entre 4,4-4,7% del PIB de la UE, portant la inversió al PIB als nivells de la dècada del 70’.
El document estableix 170 propuestas que parteixen de 15 blocs sectorials i cinc polítiques horizontals però en síntesi podríem dir que fa referència específica a innovació i digitalització, infraestructura energètica comuna – basada en renovables, però amb advertiments respecte a economies que depenen del carboni – i a una política de defensa comuna per preservar interessos geopolítics estratègics, amb una nova governança.
Draghi ha sol·licitat a la UE que, a més de donar suport a una revisió completa de la manera en què es recapten fons d’inversió, incloent “nous fons comuns i actius compartits”, també insti Brussel·les a promoure una reorientació significativa de la política econòmica, que comprengui des de l’alleugeriment de les normes de competència, la integració dels mercats de capitals, noves agendes comercials, major homogeneïtat de diverses polítiques fiscals i aranzelàries, i un conjunt de mesures que ja va intentar aplicar quan com a president del BCE va, literalment, salvar l’euro.
Hi ha una cosa que no se li pot negar al seu tarannà: coratge, però amb una actitud sempre de sang freda. Ara bé. Serà factible?, és el que pregunta tothom. I aquí es plantegen molts interrogants dels que en destacaria els següents:
– Generalitat de la majori de les propostes, sense aclarir les passes necessàries per aconseguir-les.
– Massa insistència en la desregulació que podria perjudicar als països que tenen més control sobre el seu mercat financer o anar en detriment de la capacitat competitiva de les pimes, a banda de la limitada referència a com protegir, en un marc d’acceleració inversora, els drets dels treballadores i treballadors. En Europa existeixen ja experiències d’aquest tipus, tant fiscals com laborals, que generen profundes desigualtats en rendes i pressió fiscal.
– La transició justa tenen llacunes que podrien fer no prou compatibles l’enfocament en la competitivitat amb els objectius de sostenibilitat a llarg termini de la UE.
– Excessiu èmfasi en mesures fiscals i financeres sense recollir prou les necessitats de millora del talent, la formació en general i especialment la continua i clara referència als riscos potencials d’exclusió social.
– No hi ha un prou reconeixement i aplicació a la realitat de la important diferència i desigualtat regional. Ja la diferència entre països és molt gran però quan entrem en regions la diferència és brutal. Sense intentar introduir un factor demagògic, la diferència entre Severozapaden (Bulgària), amb 9.000 euros PIB per càpita, amb l’Île de France, amb 65.000 euros, PIB per càpita ens indica el llarg recorregut que cal a Europa, no només econòmic sinó amb les necessitats que requeririen les regions, perquè estan molt infradotades de les infraestructures necessàries per aquesta transformació.
– Tot el plantejament requerirà d’un model de governança més àgil, més innovador, més dinàmic, més agosarat, més valent, cosa, que no es veu a curt termini aplicable.
– La reforma del mercat laboral, como la reducció de la càrrega tributària sobre els ingressos laborals, poden enfrontar resistència política significativa. Alguns temen que aquestes reformes puguin debilitar els sistemes de benestar social sense proporcionar mecanismes clars per compensar els ingressos perduts per l’Estat.
No podem negar que l’informe presenta una aproximació molt correcta a nivell descriptiu, malgrat alguns dèficits informatius, i una actitud proactiva per superar el gap, que com bé planteja l’informe, no és de mort, però si de “lenta agonia”. En qualsevol cas és un impuls molt necessari.
La desconfiança que ens ve és: hi ha prou coratge, consens polític, consens social i sobre tot lideratge i visió estratègica? Amb l’aplicació de les seves recomanacions i la seves implantacions sortirem de dubtes. Mentre, convé donar suport, segurament amb correccions i concrecions, a la iniciativa per evitar els riscos que la immobilitat i la inoperància facin perdre, un cop més, a Europa la seva possibilitat de participar en el nou combat geopolític i geoeconòmic que avui el món està jugant.