El primer ministre i líder laborista britànic, Keir Starmer, polític parc en el braceig i els vocables, sobri i poc carismàtic, ha decidit que un dels seus primer gestos des que és titular de Downing Street sigui apujar els impostos. Ho fa perquè s’ha trobat “un país econòmicament i socialment trencat”, així ho descriu. Dit això, Starmer ha confessat als britànics que els ve una dècada de “misèria, patiment, pobresa i penúries”. És inaudit que un governant aguanti la mirada i auguri les deu plagues d’Egipte als seus conciutadans, així, a banderes desplegades. Habitualment, el que acostuma a fer el polític, passi el que passi, per fosques siguin les nuvolades que es dibuixen a l’horitzó, és vendre optimisme, esperança, llum a l’altre cantó del túnel, brots verds… Ara caldrà que Starmer sàpiga trobar solucions per escurçar la travessia del desert britànica, l’honestedat en la diagnosi ja la té guanyada. Això és el que es demana dels polítics, no?
Està bé que almenys un polític, encara que només sigui un, no tracti els seus ciutadans com a imbècils. També estaria bé que els mandataris, en aquest cas britànics, que en el passat més o menys recent, han conduït el país a l’atzucac de la misèria, el patiment, la pobresa i les penúries rendissin comptes més enllà de la derrota electoral. Aquells que van fer demagògia amb el Brexit, més interessats en el seu èxit personal, que van governar amb el cul el país, haguessin de pagar la desfeta, la d’un país econòmicament i socialment trencat, com descriu l’anàlisi del nou primer ministre. Però, probablement i dissortadament, la misèria, el patiment, la pobresa i les penúries no trucaran a les seves portes.
Aquí, a Catalunya, a Espanya tampoc, fa temps que cap polític ens diu les coses pel seu nom, ens prenen per babaus, per menors d’edat desorientats a qui cal guiar agafadets de la mà, no capacitats per acceptar la realitat. Durant anys, ens van vendre, per exemple, la independència, més que legítima, com una realitat a l’abast; ens deien que, no només era possible, sinó que estàvem preparats per al repte, que les estructures d’estat estaven a punt i eren sòlides. En realitat, com s’ha pogut veure, tot era foc d’encenalls. I lluny de demanar disculpes, insisteixen, tretze són tretze, en la idea, i els mateixos. No entenen que la independència de Catalunya, si mai és, no serà ni així ni amb ells al capdavant. I l’Espanya dels brots verds in aeternum, algun dia haurà d’entendre que Catalunya mereix ser tractada com una nació major d’edat que, malgrat molts polítics, de fora i de dins, mereix més respecte. Falten Starmers. Salvador Illa ho és? En formes, segurament, però amb austeritat gestual no n’hi ha prou. Veurem…