El passat 9 de desembre de 2022, El Mundo publicava una crònica de Francisco Cabezas, el seu enviat especial a Doha (Qatar), titulada “44 anys i un sentiment de culpa”. En ella, el periodista explicava els sentiments contradictoris que generaria el partit de quarts de final del Mundial de Fútbol que se celebrava a aquell país i que enfrontaria, aquell mateix dia, les seleccions d’Argentina i Holanda, quasi mig segle després de què la primera vencés la segona a la final del Mundial del 1978. Com sempre dic, el destí és capritxós, li agrada jugar a les simetries: El campionat argentí havia estat dissenyat a la mida de la dictadura militar de Videla; i ara era una altra dictadura la que aprofitava un esdeveniment esportiu per fer allò que Matías Bauso -periodista, escriptor i advocat- definia al mateix article com sportswashing: “rentar la imatge pròpia gràcies als esdeveniments esportius”. Però el més esgarrifós de la crònica era llegir com al més gran centre de detenció i tortura de la dictadura, la tristement cèlebre Escuela de Mecánica de la Armada (ESMA), “els partits d’Argentina els veien torturats i torturadors junts”. “Mentre es cridaven els gols a l’(Estadi) Monumental -explicava Cabezas- “també es cridaven els gols a l’ESMA”. I rematava: “Això parla del poder del fútbol”.
No és cert. No parla del “poder del fútbol” que els torturadors suspenguessin momentàniament la seva carnisseria perquè víctimes i botxins entressin en comunió i animessin la selecció del país. En parla d’una cosa més tèrbola i sòrdida: el poder del nacionalisme. Salvant totes les distàncies -ja que es tracta de temps i situacions ben diferents- és el mateix poder que explica aquella imatge que es va produir durant el referèndum sobiranista del 9 de novembre de 2014, quan un (suposat) ultraesquerrà com David Fernàndez -líder de la CUP en aquella època- va abraçar efusivament un ultraliberal de llibre com Artur Mas. En aquell moment, Fernàndez va deixar de ser un “perillós antisistema” per a esdevenir un patriota. Ah! La Pàtria, amics meus!. La Pàtria com a ideal superior que fulmina tota desigualtat de classe, tota injustícia, tota opressió. El mecanisme -de formidable eficàcia- que han utilitzat des de sempre les elits perquè opressors i oprimits es fonguin en una amorosa abraçada, per tal de que aquests últims oblidin o callin. I no protestin o es rebel·lin, és clar.
Els rics generalment no s’autoexigeixen Lleialtat eterna a una Pàtria, no moren per ella al camp de batalla o a les barricades. Això és per gent amb menys recursos, que són els que majoritàriament . consumeixen aquest “opi de poble”. Ferrovial se’ns en va, clamen alguns mentre s’esquincen patèticament, còmicament, les vestidures. Se’ns en va com la parella desagraïda a qui hem dedicat els millors anys de la nostra vida i que ara ens abandona per una persona més jove i atractiva. I aquests “millors anys” són, segons publicava recentment el diari El País, els que van de l’any 1991 fins avui, durant els quals la companyia va obtenir gairebé 9.000 milions d’euros en adjudicacions públiques per obres del ministeri de Foment, 1.000 milions d’ells durant el mandat de Pedro Sánchez. Tampoc, segons el mateix rotatiu, tributava res per l’Impost de Societats des de 2020. Escrúpols? En absolut: el seu president executiu, Rafael del Pino -refrendat per la immensa majoria dels accionistes- en va traslladar sense més problemes la seu social als Països Baixos. Però, a qui pot estranyar aquesta decisió? De debò algú creu que un grapat de capitalistes deu lleialtat a alguna cosa més que no sigui els diners?
Qui pertany, en canvi, a la base de la piràmide social i es mostra negacionista cap a la pròpia Pàtria és immediatament mirat amb recel i menyspreu. De vegades, fins i tot amb odi. I quan es produeixen situacions de perill real o fictici per aquesta Pàtria, acaba sentint al clatell la pressió dels seus congèneres, els quals li exigeixen una professió de fe, sota pena de ser de ser titllat de “traïdor”. A Catalunya això és un clàssic, una veritable institució, però el mateix fenomen es dóna a la resta d’Espanya o del món. Només canvien les banderes. Durant el “Procés”, sense anar més lluny, és més que probable que les elits de Madrid i Catalunya continuessin tancant tractes als seus llocs de trobada habituals, alternant en esdeveniments socials exclusius o aparellant-se per tal de conservar o ampliar el Patrimoni. I mentre els carrers cremaven, incendiats per pobres que udolaven per un referèndum, els benestants brindaven amb xampany observant amb curiositat aquella multitud d’insectes mentre es preguntaven: “Si no es barallen per dividends… llavors perquè?”.