Imaginem-nos per un moment que, després de l’1 d’octubre de 2017, Catalunya hagués esdevingut un país plenament independent, que aquella independència que va proclamar el llavors president català Carles Puigdemont no la suspengués 56 segons després. I imaginem-nos també, això ja és molt imaginar, que Europa i la comunitat internacional ho haguessin beneït i Espanya s’hi hagués avingut. Imaginem-nos, d’altra banda, que les converses amb Rússia (això és real) haguessin fructificat i el país de Vladímir Putin hagués estat el primer a reconèixer-nos com a independents. Us ho imagineu? Doncs, afegir només que ara estaríem en crisi, probablement la primera gran crisi internacional de la república catalana.
Davant de la guerra d’Ucraïna, la Catalunya independent integrada a la Unió Europea hauria de triar ara entre trair els socis europeus o l’aliat rus. I, desenganyem-nos, Putin no fa favors gratis. El seu hipotètic suport als anhels independentistes catalans en cap cas haguera sortit de franc i el perillós allitament tindria conseqüències.
Sigui com vulgui, ni Catalunya és independent, ni Europa ho va permetre, ni Espanya ho va acceptar, ni els russos ho van reconèixer. Ja podem despertar. La Catalunya real ho ha tingut molt clar, s’ha alineat sense parpellejar amb les tesis europees i dels Estats Units contra la invasió russa. Ho ha fet el president Pere Aragonès, el líder republicà a l’ombra, Oriol Junqueras -no sense estalviar-nos els seus circumloquis habituals, amanits aquest cop amb arriscats símils-, i també la presidenta del Parlament, Laura Borràs, i la consellera d’Acció Exterior, Victòria Alsina, ambdues últimes de Junts. Fins i tot Puigdemont ha repudiat les seves amistats perilloses -recordem que el The New York Times va vincular negociacions amb el govern rus de persones de l’entorn de l’expresident, com ara el cap de la seva oficina Josep Lluís Alay-. Però ara, estem tots del cantó d’Ucraïna, sense fissures o d’escassa transcendència -la CUP sempre ha menjat a part…-; una unitat impròpia del nostre tarannà desmanegat. I ho han fet sense ponderar aspectes com la defensa de l’autodeterminació de les regions de Donetsk i Lugansk. Trobo a faltar, només -entenguis la ironia-, un pronunciament clar per part del nounat ministeri d’exteriors lliure del Consell de la República…
Obro parèntesi abans d’acabar: (Borrellades al marge, crida l’atenció que en aquesta sobtada guerra qui està resultant més solvent i seriós sigui precisament un còmic (de professió), el president d’Ucraïna, Volodímir Zelensky. Aquell qui en el seu dia, després de guanyar les eleccions del seu país, exclamaria: “Mireu-nos, tot és possible”. Doncs això).