Per descomptat, existeix un enorme contrast entre les reaccions de la premsa catalana, en general eminentment laportista, i els periodistes més seriosos, informats i inclinats a contrastar les notícies i les informacions. Arran de l’última estocada mediàtica de Joan Laporta, el prestigiós The New York Times no ha tingut més remei que riure-se’n del Barça, o millor dit del mateix president.
No hi ha dubte sobre el comentari en el seu compte de Twitter d’un dels experts en soccer del primer diari nord-americà: “Joan Laporta agost 2021: el Barça té un deute de 1.350 milions d’euros. Joan Laporta Oct 2021: Volíem que Messi jugués gratis. Joan Laporta, gener de 2022: ‘Tothom hauria de preparar-se, ja que tornem a ser grans actors del mercat. El Barça està de tornada’”, reprodueix i afegeix el rostre d’un pallasso etiquetant la informació, com una burla inequívoca que té com a objectiu desacreditar el contingut.
El periodista, Tariq Panja, desmunta els somnis de grandesa de Joan Laporta en base, precisament, a les mateixes afirmacions del president blaugrana amb les quals ha pretès i ha volgut marcar l’actualitat del club des de la seva arribada. Laporta es va cansar d’al·ludir al deute del club, que no és ni molt menys de 1.350 milions, i va voler deixar clar que l’estructura econòmica no estava per a complir amb la seva gran promesa electoral de renovar a Messi.
Conscient que aquesta decisió el perseguirà per sempre i que passarà a la història com el president que va fer fora a Messi, ho intenta arreglar i només fa que empitjorar-ho, suggerint la seva esperança que Leo hagués continuat jugant gratis al FC Barcelona.
La premsa seriosa, que a més ha seguit el resultat de l’auditoria extra sol·licitada per LaLiga i el CSD, sap que ha estat Laporta el responsable d’haver enfangat l’economia del club a força de generar un extra de pèrdues que, voluntàriament, l’han ofegat per a molts anys, per sempre.
I aquest és el motiu de l’eufòria en la qual s’ha instal·lat Joan Laporta, que ha batut el rècord de deute -ara sí- amb 590 milions per a refer el deute a curt, amb els 1.500 milions que ja tramita amb Goldman Sachs i amb els 500 milions més que planeja sol·licitar, també a Goldman Sachs, per a fer realitat el somni més eròtic de Mino Raiola, com és tornar-li a treure-li el ‘fetge’ al Barça com va fer amb Ibrahimovic la temporada 2009-10, ara amb Haaland.
Per descomptat li és igual que el Barça, encara que disposi d’aquests diners, no pugui inscriure a Haaland. Laporta repetirà l’operació de Ferran Torres: primer el fitxa i després a veure què es pot fer. Un altre disbarat.
El cas és que només a Barcelona Laporta compta amb aquesta obediència i seguiment mediàtic cec. No hi ha diferència entre la promesa de fa un any de renovar a Messi, mil vegades més possible, i la de fitxar a Haaland que ha fet ara. Són el mateix truc d’il·lusionisme, avivat per una premsa que ha perdut qualsevol sentit del ridícul. Es pot creure a algú que promet a Haaland el mateix dia que presenta a Ferran Torres sense saber si podrà inscriure’l?
A The New York Times no cola, per descomptat, ni sembla que la resta dels clubs estiguin tremolant de por. I menys el Real Madrid, que es quedarà amb tot el pastís d’una manera o una altra, perquè Laporta és cada dia més un instrument de Florentino per al que necessiti.