Ho ha aconseguit. La inestabilitat provocada pel procés independentista i el referèndum de l’1-O del 2017, impulsat per l’expresident Carles Puigdemont, ens ha passat una caríssima factura econòmica. Segons l’estudi de les dades regionalitzades de l’INE, el PIB per càpita de Catalunya l’any 2019 -31.119 euros- és inferior al de la mitjana de la Unió Europea (UE): 31.160 euros. Aquesta dada, negativa, trenca una sèrie històrica en la qual Catalunya sempre acostumava a estar per sobre de la mitjana comunitària i és un nítid reflex del desastre sense pal·liatius -econòmic, però també polític i social- provocat per la folla aventura secessionista liderada pel resident a Waterloo.
I no només això. La tradicional empenta empresarial de Catalunya, en relació amb Espanya, ha quedat esmorteïda. Segons aquest estudi de l’INE, la Comunitat de Madrid (35.913 euros), el País Basc (34.192 euros) i Navarra (32.141) superen el nostre PIB per càpita. Hi va haver una època que Jordi Pujol va proclamar Catalunya com un dels “quatre grans motors d’Europa” (4ME), juntament amb les regions de Baden-Wüttemberg, Llombardia i Rhône-Alps. Aquestes ínfules han acabat en fum i amb una realitat econòmica molt tocada que la pandèmia ha empitjorat encara més.
Si tenim en compte l’excel·lent posició geoestratègica que ocupa el territori català i les grans infraestructures de comunicació que tenim, aquest fracàs és encara més patètic. Gràcies al “criminal” Estat espanyol “colonitzador”, totes les capitals catalanes estan interconnectades per AVE i amb sortida directa a França i al cor de la Unió Europea; disposem d’un magnífic aeroport de primera i un port amb les instal·lacions més modernes i potents de la Mediterrània. A més, gràcies al ministre valencià José Luis Ábalos, que no ha donat el seu braç a tòrcer, les principals autopistes de peatge del país passaran a ser de titularitat pública aquest 2021.
D’ençà de l’1-O i la fugida massiva de la seu social de grans empreses -començant pel nostre principal grup financer, “la Caixa”-, Catalunya camina com els crancs. I el més increïble és que Carles Puigdemont i el seu partit, Junts x Catalunya, perseveren i volen perseverar per la via de la confrontació i l’unilateralisme. Aquesta és la seva oferta electoral pel 14-F i aquest és el sentit de la creació de la fantasmagòrica Assemblea de Representants del Consell per la República, que ell presideix i que pretén erigir-se en l’“Autoritat Nacional Catalana”.
Les estadístiques no enganyen, però Carles Puigdemont, àvid de sang, encara vol més desolació i ruïna per a tots els ciutadans de Catalunya. Això sí, el seu “modus vivendi” i el de la seva família són sagrats i intocables: un xalet de nou-ric al costat del golf de Waterloo, l’esplèndid sou d’eurodiputat, un altre xalet de nou-ric al costat del golf de Sant Julià de Ramis i un salari de 6.000 euros mensuals per a la seva senyora, Marcela Topor, a compte de la Diputació de Barcelona, per fer una tertúlia setmanal en anglès.
És difícil trobar en la història de Catalunya un polític tan cínic, insolent, covard, egòlatra, hipòcrita, tòxic, inútil i nefast com Carles Puigdemont. Les urnes del 14-F seran la seva condemna inapel·lable. Això és al que ha de tenir pànic de debò, més que no al Tribunal Suprem, a la Fiscalia, al CNI, a la Guàrdia Civil, a la UDEF i a totes les forces malignes del “deep state” espanyol… i de la Via Làctia!