Mai saps el que hi ha darrera de la pell d’una persona, la motxilla que càrrega plena de records, experiències, penes, alegries. La ignorància et porta a decretar. Asseverar. Jutjar. Però és només això, ignorància, en el més pur sentit de la paraula: no saber.
La veritat és relativa, circumstancial i temporal i el més difícil d’acceptar: la veritat és individual. La veritat no està en els ulls del que mira, ni en el que veu. No és d’un color i no és que tingui matisos, és que no compta amb una altra cosa.
Per això, hauríem de tenir present que no sabem tot d’aquesta persona que ens pregunta alguna cosa, d’aquesta que ens xiula en el cotxe sense motiu, o d’aquella amb la qual tenim una topada casual. No dic que hàgem d’obviar qualsevol mena de reacció, però sí que potser hauríem d’aprendre a viure sabent que no totes les batalles tenen la mateixa magnitud i que a vegades, senzillament no és per a tant o no importa en absolut.
Recordo un llibre “El cavaller de l’armadura oxidada”, en el qual un dels personatges li preguntava a un altre: “I per què sí?” i l’altre li responia “I per què no?”. Poc més argument cal afegir.
També recordo un professor de dialèctica en la universitat, que ens va dir: “no és possible debatre entre dues persones que no tenen la mateixa realitat, discutir per discutir sempre, però debatre impossible”. Donem per descomptat que realitats, igual que veritats, hi ha més d’una. I donem per evident, que quan diverses persones debaten des d’universos diferents és inviable arribar a un punt en concret, més enllà de l’acord en el qual totes dues parts cedeixin.
Cedir, entendre que la teva realitat i la teva veritat pot xocar amb la de l’altra persona i evitar el conflicte buscant el punt mitjà. No hi ha veritats en aquest món, hi ha acords tàcits de supervivència. I quan no n’hi ha es trenca tot.
Hi ha persones, deia a l’inici, que viuen somrient. Jo somric per defecte, els que m’han vist dormir comproven que fins i tot llavors, somric. Avui, escric aquesta reflexió i noto punxant els extrems del somriure esgarrapant els clotets de les galtes de pa i no obstant això, pot succeir i succeeix, que potser mai abans m’hagi sentit tan immensa, increïble i absolutament trista. Recordo els comentaris després del suïcidi de Robin Williams sobre la seva gran faceta còmica i el “feliç” i “alegre” que resultava tota l’estona. Res que anés a vaticinar, segons els comentaristes, l’impactant final de l’artista. M’imagino a Robin des del més enllà dient: i vosaltres què anàveu a saber? En castellà tenim la riquesa de la saviesa petita dels refranys, i a tots ens sona el “no jutgis a un llibre per la seva portada”.
Hi ha persones que jutgen, hi ha persones que s’ofenen amb infinita facilitat, hi ha persones que confronten, hi ha persones que no veuen més enllà de la seva veritat, hi ha persones que fan aquest món més petit i insostenible. Hi ha Putins, hi ha Trumps, hi ha molestes veus que es creuen altaveus des de les seves comunitats autònomes i les seves quotes de poder. I aquests, aquestes, només són les cares visibles de multitud d’altres persones anònimes (sense nom per als quals no els veiem, clar, ningú és anònim) que no dediquen ni un minut de la seva existència terrenal a viure en pau.
Avui, després d’una pandèmia, diversos desastres naturals, un món que s’esgota i alguna previsió d’invasió alienígena per mitjà d’algun meme, vivim una guerra que es pinta a vegades de “la tercera”. Vivim de prop, cosa que fa que ens preocupi, ja que la resta dels 64 processos bèl·lics actius avui dia en el món sembla que no ens molestin tant a vegades…
Vivim una guerra amb els seus motius polítics, les seves mancances de diàlegs, pròlegs i conseqüències d’alt nivell.
Però al final, si grates sota, tot es redueix a la voluntat de les persones, en aquest cas de persones amb excessiu poder cosa que mai beneficia a ningú, a practicar l’exercici intern de respectar al proïsme, d’entendre que l’altre no pot ser qui modifiqui les teves decisions, de no jutjar, d’entendre diferents.
