Tramposos, mal educats i mentiders s’acumulen a les files d’un laportisme que segueix en estat de xoc des que Sandro Rosell afirmés, matisant que ho deia des de la humilitat, haver estat el president amb més títols, beneficis i eficiència social durant els seus tres anys i mig de mandat. “És la primera vegada que ho dic”, va precisar, admetent, però, l’hegemonia de l’aparell propagandístic de Joan Laporta, implacable en contra seva i dominador del relat des del dia en què els seus camins es van separar el 2005, després d’un breu període de convivència en el si de la mateixa junta directiva iniciada el 2003.
Rosell va liderar llavors una sèrie de dimissions en contra de les decisions unilaterals de Laporta a favor de Cruyff i del seu entorn, com ara contractació d’amics, compres innecessàries a proveïdors d’aquest mateix cercle, fitxatges amb comissions provadament sospitoses i també per la negativa de Laporta a alçar les catifes de Gaspart en el compliment de la que havia estat la seva principal divisa electoral.
Es van produir més conflictes, com les escandaloses xifres del contracte de Txiki Begiristain, representat per Joan Patsy, un periodista de TV3 imposat per Johan per a encarir la negociació, i l’oposició frontal de Rosell als fitxatges d’Albelda, Ayala i Aimar, del València, l’aposta de Cruyff i dels qui bavejaven, dins de la seva òrbita, amb les comissions que anava a deixar aquell negoci indecent. Contra tots, Rosell va poder imposar finalment el fitxatge de Ronaldinho i capejar el temporal de corrupció i escàndols interns fins que, veient aquella batalla perduda, va decidir no ser còmplice i abandonar la junta.
Tot just en aquell període es van forjar dues incorporacions de personatges lamentables, que el 2003 no van poder acreditar ni tan sols la seva condició de socis. Ho van fer atrets només per l’aroma dels diners i la vida de cinc estrelles promesa per Laporta. Un d’ells, el seu cunyat Alejandro Echevarría, membre de la Fundació Francisco Franco i avui, tants d’anys després, de nou col·laborador necessari i clau en la fosca rebotiga de la seguretat del club.
L’altre va ser Xavier Sala-i-Martín, el bufó colorista de l’economia d’un club que ja va arruïnar el 2010. Per a major vergonya de qui va ser primer president de la Comissió Econòmica i després tresorer de la junta, Sala-i- Martín va arribar a presentar públicament uns resultats de l’exercici 2009-10 amb guanys milionaris, quan en realitat, certificades per l’auditor i per una sentència ferma i irrevocable de l’Audiència Provincial de Barcelona, les pèrdues van ascendir a 84 milions.
Aquest precedent i el de la seva participació destacada en el saqueig i desaparició del FC Reus no li han arrabassat, al contrari, el seu rol de clown en el circ laportista de les finances. A les afirmacions de Rosell, indiscutibles sobre l’èxit del seu mandat quant a la plusmarca de beneficis i de títols, Sala-i-Martín ha replicat, com no podia ser d’una altra manera, amb una altra ridícula exhibició d’analfabetisme barcelonista.
Primer, fent referència al desenllaç del cas Neymar, amb una multa de 3 milions: “Per aquest frau va ser condemnat pel jutge en 2016, però un acord entre la directiva del Barça i el fiscal va fer que el condemnat fos el Barça i no el President (Sandro) i el Vicepresident (Barto) que van perpetrar el delicte!”, escriu. En realitat, i ell ho sap, el cas Neymar va ser el resultat d’una persecució judicial instada des de l’entorn de Laporta, o sigui promoguda pels seus, un escàndol processal semblant al de Rosell amb la jutgessa Lamela.
Encara que l’Audiència Nacional ho va intentar, no va poder investigar ni acusar a cap dels dos presidents, ni Rosell ni Bartomeu, havent d’acceptar el club el mal menor d’un pacte per a no aprovisionar els 90 milions que la Fiscalia de l’Estat exigia per anar a judici.
Si cal comparar, aquella multa va ser menor que la dels 5 milions imposada al club pel contracte que li va signar Laporta a Mediapro, dos dies abans de les eleccions de 2010, sabent que contradeia l’ordre de la Comissió Nacional de la Competència. També molt menor que la condemna pel cas Sogecable, superior als 30 milions, o les pèrdues derivades de la venda de Can Rigalt, de 42 milions (i pujant), o els 12 milions dels socis llançats al fons dels aiguamolls de Viladecans per uns terrenys que empesten a corrupció i que, com a tresorer, Sala-i-Martín va validar davant els seus companys de junta.
En un fil de tuits memorable, el pèssim comptable de Laporta afirma que “Sandro pot posar-se medalles i dir que el període 2010-20 és el millor de la història gràcies a la seva gran gestió. La realitat, no obstant això, és que el què va fer no va ser gestionar bé sinó dilapidar la monumental herència rebuda fins a deixar el club arruïnat. Com el típic nen de papà”.
La mentida, com a gènere, pot ensenyar-se a les escoles amb tot just aquestes poques línies d’aquest autor, perquè entre els 84 milions de pèrdues que Sala-i-Martín va amagar als socis en 2010 i els 113 milions de guanys acreditats durant la presidència de Rosell (2010-2014) el concepte “dilapidació monumental” aplicat al patrimoni del club només pot atribuir-se a qui fa gala de tanta ruïna mental com rancúnia, desesperació i frustració. Deu passar que, en somnis, s’imagina que és Rosell.
L’exhibició de mediocritat no acaba aquí. En un altre tuit afirma: “Sandro va heretar el millor equip de la història (liderat per Pep amb Messi, Valdés, Puyol, Xavi, Busquets, Iniesta, etc.), sense que la directiva hagués de tocar res, aquell equip va guanyar la Liga i la Champions… però Sandro s’atribueix aquest èxit com a propi”. Té gràcia que, a la campanya del 2003, Rosell li proposés incorporar Guardiola i Laporta el rebutgés de ple per “immadur” i “repel·lent”. No el suportava.
Però, les circumstàncies, com liderar des de la presidència la descomposició i degradació de l’equip de Ronaldinho gràcies a un estat de disbauxa permanent i després de veure’s abocat a un vot de censura que va manipular per a no perdre’l, van provocar que per imposició d’Evarist Murtra, i per a garantir-se la protecció mediàtica -el mateix que ha fet ara amb Xavi-, el substitut de Rijkaard fos Pep i no Mourinho.
La risible al·lusió de Sala-i-Martín a l’herència es respon sola, perquè Messi, Valdés, Puyol, Xavi, Busquets, Iniesta (es deixa a Piqué) ja eren jugadors del FC Barcelona quan Laporta va assumir la presidència el 2003, fitxant cracs com Mario, Rustu o la ‘Gallina’ López, en comptes de mirar a la pedrera. Per afegir netedat a la veritat, els fitxatges patrocinats per Guardiola a la seva arribada van ser els de Martín Càceres i Hleb, mentre que Eto’o havia aterrat abans gràcies a una hàbil maniobra negociadora de Javier Faus i Rafael Márquez i gràcies als contactes de Sandro Rosell.
Els reforços d’Alves, Henry, Abidal, Keita i Touré Yaya van resultar encerts dels serveis tècnics, però per descomptat que els futbolistes als quals es refereix Sala-i- Martín ja van ser una herència que va rebre Laporta, igual que ara Ansu Fati, Pedri, Araujo, Nico i Gavi.
El mateix Sala-i-Martín es fica en un atzucac quan es centra en qüestions de gestió que li venen grans: “A més, com que aquell equip estava ple de gent de la Masia, les regles comptables deien que no tenia cap valor…, però gràcies a aquell equip Sandro va poder signar contractes lucratius que van permetre ingressar centenars de milions. Sandro s’atribueix aquest èxit com a propi”. El que està admetent és que amb aquest mateix equip –heretat, com insisteix a subratllar- Laporta i ell no sols van ser incapaços de guanyar diners, sinó que, en una exhibició d’ineptitud i negligència, van malgastar els recursos del club sense mesura.
Encara que segurament no era el seu propòsit, no deixa de ser un reconeixement per la seva part a la gestió de Rosell, encertada i avaluada en “centenars de milions” a benefici del Barça que, per cert, reflecteixen i acrediten les memòries i les auditories. Les mateixes que abans, el 2010, havien proclamat l’estat de ruïna del club, sense pandèmia, una obra mestra del trident Joan Laporta, Joan Oliver i Xavier Sala-i-Martín, integrants també, juntament amb Rafael Yuste, de la banda del CF Reus, ara retrobats al Barça.
En un intent de desprestigiar a Rosell des de la ignorància, explica que “a poc a poc va anar desmantellant l’equip. El més important, després de fer fora Johan, és que va fer fora Pep, l’entrenador a qui ell odiava i denominava despectivament “Dalai Lama”. Com hauria estat la història del Barça si Pep s’hagués quedat a casa seva 14 anys?”. Per descomptat, aquesta pregunta no té resposta o, en tot cas, planteja nous interrogants sobre per què Guardiola no ha volgut tornar amb Laporta o què hauria passat si el seu millor successor, deixeble i també millor amic fins que el va rellevar, Tito Vilanova, no hagués mort víctima d’un càncer tan letal com fulminant. No va haver-hi desmantellament sinó continuïtat a la banqueta i al vestuari, fins que per raons d’edat, o per lesió, jugadors com Puyol, Valdés, Iniesta o Xavi van haver de penjar les botes.
Oblida Sala-i-Martín, un referent de l’amnèsia barcelonista en la qual vivim, que qui va fer fora Messi va ser Joan Laporta, el mateix que havia guanyat les eleccions assegurant que Leo només es quedaria al Barça si ell guanyava les eleccions. Podria obrir un d’aquests fils de twitter sobre les conseqüències i l’impacte esportiu i econòmic d’aquest gran error de càlcul.
Per què, a més a més, insisteix en aquest “desmantellament” per part de Rosell i de Bartomeu quan, precisament, pot ser que perpetuar jugadors com Piqué, Busquets, Jordi Alba i Messi (135 milions de fitxa) hagi estat un esforç finalment excessiu, el mateix que intentar portar a jugadors com Coutinho, Dembélé o Griezmann que, tant a ulls del mateix vestuari com dels entrenadors, garantien la continuïtat del millor equip de la història?
Posats a preguntar, val la pena saber per què el seu entorn (laportisme) va procurar que a Neymar se li fes la vida impossible des que va arribar al Barça, fins que va decidir, fart de tanta campanya en contra seva, marxar al PSG en una operació liderada per Pini Zahavi, l’amic i exsoci de Laporta, deixant el rastre d’una comissió de 11 milions.
Sala-i-Martín es queixa de fitxatges cars i poc rendibles, oblidant la salvatjada conscient de portar a Ibrahimovic, una altra operació amb un pastís de comissions d’escàndol, perquè Guardiola demanés fer-lo fora al cap de pocs mesos, amb una pèrdua de més de 30 milions de perjudici per al club. Més o menys com els de Keirrison i Henrique, igual de vergonyosos.
El rècord personal de Sala-i-Martín el va establir en 84 milions de pèrdues en una temporada (2009-10), molt lluny dels 481 milions de pèrdues de Laporta (2020-21) i dels 150 milions, també de Laporta, de l’encara tant recent 2021-22.
Rosell, en canvi, se’n va anar amb 113 milions acumulats de superàvit. Twitter pot rebentar de rancúnia, odi i ràbia i generar un relat i una aparença de les coses diferent de la realitat. Però no pot ni podrà canviar-la.
