Sabadell, sense ànima

He arribat a la conclusió que a Sabadell no hi viuen humans. Potser uns quants, és veritat, però passen tan desapercebuts que de vegades és impossible trobar-los. I és que mentre alcaldessa i regidors diversos i variats estan de vacances, vint-i-set famílies d’un bloc ocupat per la PAH van cap als dos mesos sense subministrament elèctric, després que Endesa, amb l’ajuda de la policia, decidís tallar-los el subministrament de llum. Resulta paradoxal que, en una ciutat on s’aposta per la despesa desmesurada de llums de Nadal (uns dos milions d’euros) i que fa bandera d’aquesta il·luminació de falsa felicitat, ignori unes famílies que ho estan passant malament a conseqüència d’aquesta circumstància.

La decadència de Sabadell és un fet indiscutible. Pocs ho neguen; però a mi ja poc m’importa que ho sigui en l’àmbit cultural, o industrial, o per la manca d’iniciatives de tota mena. Em preocupa molt més que els sabadellencs en conjunt mirin cap a una altra banda quan famílies vulnerables es veuen obligades a ocupar un pis, a sobreviure amb prou feiens, a passar calor perquè l’administració local diu que fa, però no fa el que hauria de fer. La solució d’instal·lar un grup electrogen, la més ràpida, no és possible, això diuen, i ningú no ofereix més explicacions. Em diuen que la burocràcia ho paralitza tot, que la paperassa, la legalitat o la seva absència, tot, absolutament tot, complica una solució immediata.

Mentrestant, indago al perfil d’aquestes famílies. Nens, persones grans, amb mobilitat reduïda, sense ascensor, amb Sabadell a trenta-vuit graus durant una setmana seguida i sense la possibilitat de poder endollar un ventilador miserable. I alguna d’aquestes persones necessita punxar-se insulina cada dia i no pot guardar la injecció a la nevera. I em ve al cap aquella imatge d’uns banyistes en una platja de Tarifa, sota el para-sol, indiferents a la visió del cadàver d’un immigrant subsaharià ofegat després de naufragar la seva pastera. Han passat vint anys d’aquella esgarrifosa realitat. I, encara que sembli massa dura la relació entre aquesta foto i el que passa a Sabadell, no puc deixar de veure el mateix. Una societat, la sabadellenca, que dona suport sense vergonya a opcions polítiques que exalcen el que és efímer, superficial, banal, allò que s’encén un parell de mesos per tapar la pobresa que, tot cal dir-ho, molesta els nostres governants. I una oposició, excepte honroses excepcions, que també prefereix anar-se’n de vacances per iniciar un curs polític on, molt probablement, estaran en joc diversos càrrecs, diverses cadires, poder per diners o, segurament, diners per silenci.

Potser aquesta situació no és exclusiva de Sabadell. Però com a sabadellenc em fa mal que entitats també sense ànima es mobilitzin en contra del pas de la Vuelta per Sabadell i siguin incapaces de dir alguna cosa sobre aquestes famílies que ja no tenen a qui acudir, que esperen un miracle, que assumeixen la deshumanització de les institucions i dels ciutadans en conjunt, que ja només creuen en la caritat, en les petites mirades de veïns i veïnes que fan el que poden per minorar el patiment.

I és que una ciutat que no vetlla per la millora de la vida de les persones és morta. Sempre em vaig imaginar un alcalde o alcaldessa entrant i sortint dels despatxos, parlant amb qui fos per posar solució a un problema que afecta els seus ciutadans. Un representant polític amb coratge, donant la cara, plantant també cara a empresaris sense escrúpols que emboliquen la troca per impedir que unes famílies tinguin un servei bàsic. Però no. A Sabadell han triomfat la covardia, els falsos discursos buits, la compra de voluntats, el silenci.

D’aquí a uns dies començarà la Festa Major. Ningú no parlarà d’aquestes famílies oblidades. Per què? La norma imposada, la felicitat versus silenci, aconseguirà l’objectiu, el menyspreament més cruel cap a uns sabadellencs que, si no ho soluciona ningú abans, veuran que a pocs metres d’on s’allotgen, en un parell de mesos, el malbaratament camparà a gust pel centre de Sabadell. I hi haurà aplaudiments, rialles còmplices, declaracions altisonants que ens tornaran a fer creure que Sabadell és el centre de les festes de Nadal, que som un referent, que no sé quin estudi i publicació ens ha anomenat pel “Llaminer” o pel “Calendari d’“Advent”. Potser a algú se li acudirà tapar amb una lona aquest edifici de la vergonya. Mai no se sap. Sento pena, m’uneixo a aquesta gent. Però això, la pena i la solidaritat, a Sabadell, no saben què és.

(Visited 235 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari