Roma no paga traïdors

D’origen incert, la frase Roma traditoribus non praemiat (Roma no paga traïdors) ens recorda que qui comet una traïció no obtindrà recompensa. La llatinada encara manté la seva vigència. Si no, que li ho preguntin a Jaume Alonso-Cuevillas, que ha gosat recentment contradir la sacrosanta via juntista de ruptura institucional. Si bé és cert que l’advocat i exsecretari segon de la Mesa del Parlament no pot al·legar ignorància, sabia on es ficava, també ho és que l’amic de Carles Puigdemont només va qüestionar en veu alta el que molts fan per sota el nas, l’efectivitat de desobeir en el Parlament per confrontar l’Estat. Referint-se a hipotètiques propostes contra la monarquia i a favor de l’autodeterminació, el lletrat va dir: “No sé si té sentit que t’inhabilitin per haver tramitat una resolució que no porta a cap lloc”. Abans, però, ja es va abstenir en la delegació del vot de l’exconseller Lluís Puig, expatriat a Brussel·les, argumentant que era el seu client.

D’acord, crida l’atenció que justament negui la major qui estava cridat a recolzar jurídicament la confrontació que la presidenta del Parlament, Laura Borràs, va esgrimir com a leitmotiv de mandat en el seu discurs inaugural. Això no obstant, costa poc o gens subscriure quasi al cent per cent l’argumentari de Cuevillas. Com deia Albert Einstein, “si busques resultats distints, no facis sempre el mateix”. La confrontació va ser una via explorada en la passada legislatura. En cap cas, els resultats van ser els que l’independentisme buscava, ans al contrari; llavors, per què obstinar-se a mantenir un rumb que et porta inequívocament a la deriva? Així, aplicar el criteri einsteinià no sembla forassenyat, encara que només sigui per intentar-ho per una nova via.

El que va fer Cuevillas és subratllar un debat existent en l’independentisme. Mantenir-se tretze són tretze en el xoc contra l’Estat, que defensen Puigdemont i Jordi Sànchez, entre altres, o buscar vies alternatives alhora que s’eixampla la famosa base independentista per desempatar el partit, que defensa bona part d’Esquerra Republicana, Cuevillas i un sector silenciat de la postconvergència. El que sembla lògic és concloure que amb un empat tècnic entre els qui volen separar-se d’Espanya i els qui ho rebutgen no es va enlloc. L’una meitat haurà de convèncer a una part de l’altra per sortir de l’atzucac en què ens hem ficat.

El que no sembla la millor manera d’arreglar res és tallar-li el cap al discrepant. Ja es va fer sense èxit en el passat, quan l’exconseller d’Empresa Jordi Baiget va gosar sincerar-se: “L’Estat té tanta força que probablement no podrem fer el referèndum. S’ha d’aprovar una norma perquè es pugui fer? Sí, però en el minut u vindrà la suspensió”. També llavors Puigdemont va optar per la guillotina com a millor solució al problema. O després amb la consellera Àngels Chacón. No es pot construir un país millor amb la idea de desterrar aquell qui discrepa.

(Visited 430 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari