Reforma laboral. Valor i preu

Susana Alonso

L’acord aconseguit pels sindicats majoritaris, la patronal i el Govern, enmig de la crispació de nacionals i nacionalistes, incrementarà la seva importància si propicia canvis en la professionalització de l’organització del treball i actua sobre el despotisme dels mercats laborals. Són dos aspectes essencials per determinar el grau d’igualtat que assoleixen les nostres societats, segons la Comissió Mundial sobre el Futur del Treball de l’OIT.

Tot sindicalista experimentat sap que, arribat l’acord, el més difícil és que es compleixi en allò que afavoreix els treballadors. Abans i després hi intervé la correlació de forces a cada lloc. A l’hora d’aplicar allò convingut, les parts ho interpreten segons els seus interessos, moment en què la conscienciació, l’organització i la mobilització dels treballadors, especialment als centres de treball, adquireix gran importància. Procurar-ho és funció del sindicat, la seva raó de ser.

Les condicions objectives de la feina també tenen importància. La desindustrialització induïda en la darrera dècada del segle passat va incentivar sectors de baixa productivitat, amb rendibilitat immediata i especulativa. Es van promoure negocis de l’oci, el turisme barat i el de borratxera. Va prosperar el sector immobiliari que, amb la llei Aznar de “tot terreny és edificable”, va portar la crisi que ens va costar més de vuitanta mil milions d’euros, comptant només el regal a la banca indiscriminada, que suprimeix serveis i prescindeix de personal.

El deteriorament sociolaboral augmenta a mesura que l’ultraliberalisme privatitzador persegueix els diners fàcils i ràpids, explotant el treballador, augmentant les desigualtats fins a la infàmia i pretenent que la llibertat d’empresa li serveixi per imposar contractes precaris i feina porqueria.

Mimen el consumidor, fins i tot el de cervesa, mentre menyspreen els treballadors, fins i tot els sanitaris i docents, als quals van desposseint de les seves fortaleses. El “poder fer” es va perdre, en necessitar- se grans inversions financeres per a la producció en massa i la reducció de costos, a fi d’incrementar beneficis privats. El “saber fer” no té utilitat, per la simplificació fordista i la separació improductiva del “braç al taller i el cervell a l’oficina” taylorista.

Cada vegada calen menys coneixements per a les feines, on preval l’algoritme, l’automatisme i el robot. El salari ja no estarà en funció de la vàlua de cada treballador, dels seus coneixements, capacitat i experiència, de la seva categoria professional, sinó del lloc de treball que li assignin, dissenyat prescindint totalment i absolutament d’ell. Així és als convenis de SEAT i de la química, entre altres. El canvi d’estatus i el nivell salarial ha d’esperar el canvi de lloc de treball que es concedeixi. Es poden reduir els salaris a mesura que se simplifiquen les tasques, amb independència de la voluntat de millora i de l’evolució professional del treballador. La inseguretat, la resignació i el temor en són la conseqüència.

La unió que proporciona treballar junts en un mateix recinte i conèixer el patró que s’apropia de la plusvàlua es difumina. Els gestors que regeixen els mòduls de producció i serveis repartits per l’ample món, amb suport al just in time toyotista, responen davant fons d’inversió transnacionals deshumanitzats i invisibles. Amb la informàtica, els treballadors poden fer la tasca des de casa seva, sense necessitat de veure’s, ni conèixer-se ni solidaritzar-se.

Les condicions per tenir treballadors submisos, desprofessionalitzats i prescindibles, fàcilment substituïbles, estan creades. La promoció personal és un inconvenient per a la gestió neutra. Si s’equiparen a autòmats no hi ha aspiracions. Instal·len conceptes que influeixen en l’empresa i en la societat, controlables a la seva conveniència. Responsabilitat corporativa, economia col·laborativa, coaching, intel·ligència emocional, lideratge, avaluació de l’exercici. Oblit d’altres coses, com l’ergonomia.

És de necis confondre valor i preu, van dir Quevedo i Machado. Les condicions de treball són anteriors al salari. Si l’educació i l’ensenyament professional no es perceben com a via d’ascens laboral i social, es poden considerar inútils. Només part de l’ensenyament privat, que exclou una part de l’alumnat per cost i selecció, assegurarà els privilegis de les elits. La bretxa s’eixampla més.

(Visited 57 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari