A Occident es va mostrar com una mostra del creixent aïllament de Moscou al món. Van ser molts caps d’Estat que no van assistir per l’incomoditat que produeix fer-se una foto al costat de Putin, però el cert és que a la cimera entre Àfrica i Rússia celebrada a Sant Petersburg el 28 de juliol no va ser precisament un fracàs. Van participar 49 dels 54 estats africans, el Kremlin va tancar acords militars amb 40 d’aquests països i Putin es va poder permetre el luxe d’aparèixer com a salvador del continent en anunciar el regal de milers de tones de blat per alleujar la fam que ell mateix va originar en trencar unilateralment l’acord que permetia la sortida dels ports ucraïnesos de vaixells carregats de cereal i va començar a bombardejar les sitges on ciutats com Odessa emmagatzemen el gra destinat a l’exportació.
També es va deixar veure per Sant Petersburg, saludant nombrosos líders africans, Evgeni Prigozhin, el propietari de Wagner, la milícia utilitzada per Putin per controlar els recursos naturals i dominar militarment un territori convuls i ric en recursos naturals, on s’amaguen grups d’Estat Islàmic, que abasta Mali, Burkina Fasso, la República Centreafricana, Sudan i, ja a tocar la costa mediterrània, Líbia.
Amb la precisió d’un rellotge, la cimera coincidia amb el cop d’estat a Níger, que pretén arrabassar el darrer país que encara queda a la zona d’influència francesa -és a dir europea-, als límits del Sàhara. No es tracta només dels recursos que hi sota el terra d’aquest país. Es tracta també del seu paper com a lloc de pas estratègic per als immigrants subsaharians que pretenen creuar el desert camí d’Europa. Els afortunats que no siguin abandonats al mig de la sorra o venuts com a esclaus romandran a les platges de Líbia o Algèria, un aliat incondicional de Moscou, fins aconseguir que alguna màfia els embarqui en una pastera en direcció a Europa.
Per poder operar, aquestes màfies han de comptar amb la connivència de les autoritats o els homes forts que controlin el territori des d’on operen. A Líbia un d’aquests líders és el general rebel Khalifa Haftar, que domina la ciutat de Bengasi i la regió de Cirenàica, un personatge que deu bona part del seu poder al suport rebut des del 2019 pels mercenaris de Wagner.
Al novembre de 2022 Haftar es va reunir amb el ministre grec d’exteriors, Nikos Dendias. Al març d’enguany es va veure amb la subsecretària d’Estat dels Estats Units pel Próxim Orient, Barbara Leaf, i finalment el maig passat va arribar el seu gran moment de glòria i es va entrevistar a Roma amb la primera ministra italiana Giorgia Meloni.
Les reunions sempre van tenir el mateix guió, una advertència dels perills de Wagner com element desestabilitzador i oportunista –advertència no gaire útil per un oportunista que viu precisament de la desestabilització inacabable de Líbia-, un prec perquè acabi d’una vegada amb la immigració que arriba a Europa des de les seves costes i una oferta més o menys vaga de suport en forma de diners o vaixells de vigilància, per controlar la immigració. Una ajuda que no necessita per res ja que l’autèntic interruptor que activa l’arribada d’immigrants al Vell Continent es troba en la regulació de l’activitat pesquera. Així es desprèn dels informes de la Organització Mundial per a les Migracions, que ha detectat un fort augment de la sortida de pasteres des de Cirenàica, a causa de la prohibició de pescar a la zona, la qual cosa ha arruïnat els pescadors i els ha obligat a vendre o llogar les seves embarcacions a grups de traficants i contrabandistes.
Haftar controla la immigració, però Wagner controla Haftar i ho fa en funció dels interessos de Putin, que no són altres que desestabilitzar la Unió Europea creant onades migratòries que enforteixen el discurs de forces antieuropeistes d’extrema dreta; partits que compten amb el suport, i de vegades el finançament, de Rússia, com l’austríac FPÖ, el francès Reagrupament Nacional de Marine Le Pen, la Lega de Salvini a Itàlia, l’alemany AFD, el Fidesz hongarès de Viktor Orban, i també el seu opositor Jobbik; o el Partit del Brèxit , actualment Reform UK, fundat per Nigel Farage.
Ucraïna i Níger no són res més que dos escenaris d’una guerra que Putin manté amb la Unió Europea, a la que vol ofegar dificultant-li l’accés a les matèries primeres i desestabilitzar amb la immigració. De moment controla una bona part d’Àfrica i els seus recursos, i d’aliats a Europa no li en falten.
