Populisme i pensament màgic

Ara fa set anys que dos bons amics, Enric Llorens i Jaume Moreno, varen publicar un llibre titulat Con ases en la manga, on intentaven explicar com la política havia adoptat formes i tècniques del món de la màgia amb el propòsit de despistar a la gent, de portar la seva atenció ben lluny d’allò que veritablement està passant. La realitat ja no tenia cap importància, el que veritablement comptava era el relat, la història, el conte que s’explica al públic per tenir-lo entretingut.

Van ser pioners. Fa només uns dies el Financial Times publicava un article titulat El que la màgia ens ensenya de la desinformació i partia d’un principi bàsic dels mags: les coses que tenim als nostres nassos són les més difícils de veure. Fet al qual podríem afegir un segon principi: les coses es perceben en funció de les nostres creences. És a partir d’aquestes dues idees que s’explica el fenomen de les fake news i, també, són la base sobre la qual s’ha construït tota la comunicació política des dels primers anys d’aquest segle, cosa que pot explicar en bona part l’èxit dels populismes.

Les fake news juguen amb un fet interessant, i és la nostra dificultat per discernir entre la veritat i la mentida, cosa que solucionem creient-nos allò que confirma el nostre univers mental. Però el més interessant és que el criteri per compartir notícies és diferent. Difonem allò que ens fa sentir part d’una comunitat.

Posem un exemple, el mateix que apareix a l’article del qual parlàvem abans: si llegim que Donald Trump es va plantejar deportar la seva dona Melània després d’una forta discussió a la Casa Blanca, segurament no ens ho creurem, però si som simpatitzants del Partit Demòcrata, ens costarà moltíssim no compartir-ho, i els nostres amics probablement donaran credibilitat al rumor, en primer lloc per ser una notícia provinent d’una persona propera i, en segon, per tractar-se, probablement, d’un grup que comparteix bona part de les nostres idees.

És així com, a poc a poc, la falsedat s’obre pas en la nostra societat. És el que explica com enmig d’una pandèmia que ha causat desenes de milers de morts, un debat electoral el guanya qui centra el seu discurs en l’obertura o no dels bars i confon la llibertat amb una canya de cervesa. Parlem de Madrid, però els catalans en vàrem ser capdavanters, amb un procés que Artur Mas va impulsar per tapar qualsevol possible debat sobre unes retallades que li resultaven incòmodes. Va ser el que s’anomena llençar un gat a la taula. Treure un tema que pot ser incòmode, però que serveix per desviar l’atenció i canviar totalment l’objecte del debat. Una vegada més Convergència va ser trumpista abans de Trump. Al cap i a la fi Jordi Pujol va atrevir-se a llançar com a eslògan electoral el Catalunya primer dècades abans que l’expresident americà parlés del l’America first. També va ser a Catalunya on la tossuderia d’un president a mantenir les seves mentides va provocar, no una, sinó dues vegades, l’assalt a un Parlament.

La mentida i la distracció ens han conduït cap a un tribalisme absurd en un món cada cop més globalitzat, però que és electoralment rendible si ets capaç de deixar els escrúpols de banda. El problema és que alimentar aquest tribalisme exigeix exacerbar els greuges i les pors; eliminar qualsevol mena de dubte, dividir el món entre bons i dolents, silenciar els tebis.

La màgia funciona perquè és capaç de construir una il·lusió aliena a la realitat que el públic vol creure. Com deia Petroni, mundus vult decipi, ergo decipiatur (el món vol que l’enganyin; així que, enganyem-lo). I perquè l’engany es mantingui cal la complicitat d’aquells que el perceben, però prefereixen romandre callats per por de ser assenyalats o, simplement, perquè els resulta convenient.

El preu que paguen les societats per sentir-se confortablement enganyades pels populismes acostuma a ser elevat. Ho estem veient aquests dies a l’Índia, ja fa temps que ho veiem al Brasil, ho hem vist als Estats Units i ho estem vivint a Catalunya. Societats fracturades i difícils de reconciliar.

El populisme consisteix a construir realitats paral·leles i confortables a còpia de mentides i d’enganys consumits amb avidesa per societats que no s’agraden, i a poc a poc crea enemics allà on abans no n’hi havia. El resultat és un món perillós i inquietant.