Fa una mica més de quatre anys que vaig arribar a aquestes Espanyes convulses i contradictòries amb el discurs i la imatge internacional que projecten els seus governs i les seves autoritats locals.
Em va tocar néixer en una petita part d’aquest planeta anomenat Terra on els meus avantpassats un dia van haver de fugir a causa de la guerra i la posterior dictadura d’aquest país, i ara, en sentit invers, es repeteix la història, i jo també he hagut de sortir fugint del país que em va veure néixer per preservar la meva vida i seguir el llegat de família, que és lluitar per un món millor i menys desigual. Va ser així com la vida em va tornar a la meva herència ancestral. Ho vaig fer, però, com ho fa tota persona que ha de deixar la seva terra ple de dolor i decepció per la corrupció i els mals governs que hi ha al país que em va veure néixer i que a causa d’això ens ha tocat de deixar enrere per començar de nou gairebé en la plenitud de la meva joventut.
Tristament, en arribar em trobo amb similars actes de corrupció i injustícia en aquest país, amb polítics demagogs, empresaris malintencionats i perversos que en ple segle XXI segueixen actuant com en l’època de l’esclavitud i l’explotació laboral…
Amb tot això, fa uns dies conversava amb uns amics i col·legues que treballen en mitjans de comunicació i una de les coses que més he assenyalat a Espanya és l’enorme i evident parcialitat de la majoria dels mitjans, que s’han convertit en vulgars pamflets, portaveus d’ideologies i biaixos religiosos que s’allunyen totalment de la transparència i l’honestedat periodística i que només porten a manipular i idiotitzar masses. També és important destacar que hi ha una falsa democràcia maquillada que aparentment respecta els drets humans.
Tenint tots aquests antecedents, ara ens endinsarem en un fet històric que va més enllà dels conflictes socials i polítics d’Espanya. Em refereixo a les lluites entre el creixement dels extrems ideològics i l’anhel de continuar dividint els pobles del món, creant més fronteres i més separació enmig d’un món mancat de bons principis i de generositat, que al cap i a la fi no afavoreixen en absolut les classes menys afavorides, sinó tot al contrari, generen més pobresa fins a arribar a l’extrem de la misèria humana.
Espanya és un model a seguir en aquest sentit de dividir i trencar societats. Les ànsies boges de poder i l’egoisme han fet créixer els nacionalismes extrems, tant d’un costat com de l’altre. Les ruptures dels moviments i les marques progressistes que només promouen semidéus que s’aferren al poder institucional com uns vils i cruels dictadors han generat l’avanç imparable de l’extrema dreta i el feixisme, com és el cas més recent de les eleccions catalanes del febrer, que van portar a sumar més d’una desena de diputats a un partit polític racista, xenòfob, homòfob i nacionalista que continua escampant-se per tot l’Estat espanyol.
Si els anomenats partits d’esquerres segueixen generant divisió entre ells i els nacionalismes regionals, com és el cas actual de Catalunya, més tard que d’hora, l’extrema dreta governarà aquest país, i tot gràcies a la poca disciplina col·lectiva de les formacions progressistes, que moltes d’elles han convertit en petits burgesos d’esquerres alguns dels seus membres, que amb el seu discurs contradiuen les accions visibles que fan.
Pensant-ho bé, no em vull carregar més de pessimisme i tampoc us vull carregar a vosaltres d’aquest pessimisme que em provoca la situació actual. Només intento fer una reflexió sobre la realitat que treu el cap com un lleó furiós amb desitjos de devorar tothom.
Per desgràcia, ara mateix no veig un mur que pugui frenar l’avanç de l’extema dreta en aquesta trista i desolada societat, que està més partida que un pastís de xocolata en una festa infantil.
No us vull avorrir més amb la meva confusa i incomprensible retòrica. Només vull dir-vos que com a persona que lluita per un món que sigui millor i que es considera ciutadana del món, només em resta instar-vos que seguim lluitant per unir el món i no crear fronteres, ni odis, ni dividir societats com ho desitgen els extremistes, que, probablement, no s’estimen ni a ells mateixos.
