El darrer any ens ha deixat un degoteig incessant de notícies sobre el Marroc, un continu d’informació que ha generat sentiments molt contradictoris. Encara avui, resulta indignant l’abandonament del poble sahrauí per part del govern espanyol davant de les imposicions marroquines i nord-americanes. Una subordinació denigrant, agreujada per l’absència del monarca Mohammed VI a l’última visita de Pedro Sánchez a Rabat, el febrer passat.
Mirant enrere, les relacions amb el país magribí han condicionat la política espanyola des de temps immemorials: No s’entén l’ascens de Primo de Rivera sense comptar amb el desastre d’Annual del 1921; així com la Guerra Civil, sense la guàrdia mora. En ple segle XXI aquesta dinàmica no ha canviat, veiem com les relacions bilaterals entre tots dos estats s’han incrementat de manera exponencial, i és que, al marge de picabaralles puntuals, ens uneixen una enorme quantitat d’interessos de naturalesa política i econòmica. Per fer-nos una idea més precisa d’aquest fet, Espanya és el primer proveïdor i client comercial del Marroc, amb 600 empreses operatives a l’altra banda de l’estret, que desitgen una millora significativa en les relacions amb la burocràcia marroquina. Aquest horitzó s’entreveu prometedor si tenim en compte l’aspiració de l’executiu de Rabat per assolir un ampli desenvolupament de les energies renovables, que pugui abastir més de la meitat del subministrament elèctric del país. Una iniciativa ambiciosa, que implicarà grans ingressos per als projectes espanyols de renovables a la regió nord-africana. Sense oblidar l’impuls que això suposarà per als plans europeus de generar el desitjat hidrogen verd, encarregat de substituir l’ús del gas a la indústria i el transport. L’hipotètic subministrament marroquí d’aquest bé a la UE trencaria amb la dependència energètica europea respecte als seus competidors directes, fent-lo una peça clau a la geopolítica.
D’altra banda, la vinculació hispano-marroquina és més que una suma d’ingressos comercials, i implica una àmplia població de la nostra societat amb ciutadania al país del Magrib. Segons dades de l’INE del 2021, a Espanya hi viuen 872.759 marroquins, sense comptar les generacions nascudes a la península, però amb fort arrelament amb la cultura i nació paternes. A això cal afegir-hi la sempre important cooperació antiterrorista per fer front al salafisme gihadista. Tot i això, el principal condicionant d’aquestes relacions diplomàtiques continua recaient en la qüestió migratòria que tants debats ha generat els últims anys: el Marroc és l’última baula d’un èxode de sense papers subsaharians, que ha fomentat centenars de xarxes clandestines establertes a Senegal, Mali o Níger, entre d’altres. Aquesta trista situació ha estat aprofitada per la monarquia alauita com una eina de xantatge continuat, capaç de causar la mort de centenars de migrants, l’única culpa dels quals era el somni d’una vida millor.
La violació reiterada dels drets humans no ha semblat incomodar una de les autodenominades grans democràcies del món, els Estats Units, amb unes connexions històriques amb la regió nord africana que es remunten al reconeixement de la sobirania nord-americana per part de l’alauí Mohammed III, allà per l’any 1777, en plena Guerra d’Independència contra la Gran Bretanya. D’aquell moment a l’actualitat, s’han anat incrementant de manera exponencial les aliances, tenint en compte, a més, la consolidació de la Xina i Rússia al continent africà. Davant la puixant nova ruta de la seda del gegant asiàtic i les activitats russes a regions com Angola o Sudan, el Marroc es constata com un agent primordial per a l’executiu presidit per Joe Biden. I això, afegit a la recent col·laboració economicomilitar amb Israel després dels Acords d’Abraham (2020), el converteix en un país molt a tenir en compte al panorama internacional. Si bé, el deteriorament de les relacions franco-marroquines és palpable, això no ha frenat l’eufòria del moment a l’hora de reivindicar territoris que mai van pertànyer al regne magribí: Ceuta, Melilla i les Illes Canàries.
En paral·lel, Pedro Sánchez i el ministre Albares obsequien la tomba del sàtrapa Hassan II, alhora que anuncien la col·laboració amb el Marroc en el proper Mundial de futbol de 2030. Mentre un estat s’enforteix militarment i al terreny diplomàtic, un altre complica les seves relacions amb Algèria i el seu deute històric amb el Sàhara. És el moment que Espanya emprengui una política sobirana al continent africà.
