No és freqüent que una publicació amb el pes i la incidència en el social-barcelonisme de la ciutat com La Vanguardia, que va girar abruptament contra Josep Maria Bartomeu quan les forces sobiranistes, el govern de la Generalitat i l’eix Carles Puigdemont-Joan Laporta es van alinear amb la finalitat de recuperar el Barça, li hagi posat la proa a la gestió de l’actual presidència denunciant les seves bestieses financeres, especialment l’operació Nasdaq al voltant de la capitalització de Barça Studios. L’atac directe i a la jugular el va signar el mateix cap de la secció d’economia de La Vanguardia, Manel Pérez, sota un titular revelador i suggeridor, “Donald Trump i el Barça”, que en realitat compara a Trump amb Laporta per la seva afició comuna a l’economia especulativa, la falta d’escrúpols, l’addicció a l’opacitat, l’al·lèrgia a la transparència, la marcada inclinació al populisme, i per jugar sempre atrevidament a l’atac, donant sempre per fet que les masses tendeixen al borreguisme, la submissió i el conformisme, factors que sovint es confonen amb l’efecte d’un lideratge.
Sorprèn la duresa de l’article per la diàfana claredat i la contundència amb la qual compara la desesperació econòmica de Donald Trump, que l’ha portat a intentar una tràgica aventura borsària, amb la de Laporta en la macabra i absurda maniobra de capitalitzar Barça Studios per 1.000 milions de dòlars, avui dia una societat que factura a penes mig milió i que no ha atret la inversió absolutament de ningú, amb prou feines 40 milions dels 200 milions necessaris per a, almenys, ajustar-li les faiçons d’un vestit decent per sortir a passejar pel mercat tecnològic del Nasdaq. “Trump té un embolic tremend després de col·locar en bossa la seva xarxa social Truth Social. Enfonsament del valor i plets creuats. Una operació especulativa que també és la triada pel Barça de Joan Laporta per a col·locar la seva filial digital”, comença descrivint la realitat de tots dos, igualment acuitats per problemes econòmics “el primer en el seu grup empresarial i per les demandes de la justícia del seu país; el segon, al marge de la seva desconeguda situació patrimonial privada, per les estretors financeres del club que dirigeix”. Es refereix a ells com a “Personalitats totes dues amb gran rellevància mediàtica i adorats per amplis sectors socials en els seus respectius àmbits d’actuació: la política i la gestió esportiva. Els dos, ja és casualitat, han recorregut a idèntic salvavides per a fer front a aquestes angoixes. Una via que pocs trien i que s’ha emportat a la pràctica en un reduït nombre d’ocasions, perquè es tracta d’un procediment completament desacreditat fins i tot a Wall Street, la meca de la més desaprensiva enginyeria financera. Veurem els motius, que segur coneixia Trump i que també se li van transmetre a Laporta i els seus companys de junta abans d’embarcar-se en l’aventura. Es tracta -ho defineix- de donar un pelotazo per la via ràpida en la borsa de Nova York. Trump ja ho ha posat en marxa; Laporta s’ha quedat, fins al moment, embossat en el camí.
El primer ha aconseguit col·locar a borsa Trump Media & Technology Group, que inclou la seva xarxa social particular Truth Social (set milions de seguidors), una empresa que va facturar poc més de 4 milions de dòlars en l’últim exercici tancat, el 2023, valorant-la en ni més ni menys que 10.000 milions de dòlars. Laporta, més modest, ha intentat fer el propi partint d’una filial anomenada Barça Studios, amb vendes de 0,5 milions d’euros, i que es pretenia que debutés en borsa amb un valor de 1.000 milions de dòlars”.
Segons el seu punt de vista expert aquest tipus de solució d’emergència, és “una sortida llampec a la borsa que no requereix ni valoracions externes, ni exàmens, autoritzacions o inspeccions dels reguladors dels mercats. Es busca una societat sense activitat, una corfa buida, SPAC en el llenguatge del mercat, que ja cotitza en la borsa, per fusionar-la amb l’activitat que es vol inflar com si convertís en or tot el que toqués. És una espècie d’autovaloració que després el mercat ratificarà o no, però que d’entrada es pot apuntar en els llibres comptables com si fos real”.
Una altra cosa és la resposta del mercat, la seva credibilitat, que és el vertader examen. “Ni Trump ni cap dels seus socis en aquest embull -aclareix- ha pogut vendre accions, perquè una de les limitacions d’aquest avantatjós sistema de marxa triomfal a la borsa obliga a mantenir els títols almenys sis mesos als accionistes inicials. De manera que, quan arriba aquesta oportunitat de venda, al magnat en decadència esdevingut en polític populista no li queda ni un dòlar de plusvàlua. Aquesta és l’aposta dels inversors que ronden apostant de manera quasi unànime (a curt, segons l’argot borsari) a una sostinguda caiguda en picat del seu preu”.
Des de la seva estrena, les accions s’han desplomat, de 80 dòlars de sortida a 40 dòlars , de la mateixa manera que la seva capitalització s’ha rebaixat a 5.500 milions de dòlars després de donar-se a conèixer la realitat de la seva facturació i el reconeixement de 58 milions de dòlars de pèrdues el 2023.
Laporta va muntar un embull semblant. “El Barça, encara sense haver portat a bon port l’operació -relata- ja s’ha ennuegat amb l’assumpte. Per al primer pas, fer saltar la valoració de Barça Studios dels 150 milions que un informe extern havia establert com a hipotètic valor màxim, als una mica més de 400 que van acceptar fixar els dos socis inicials, Socios.com i Orpheus, una societat del magnat audiovisual Jaume Roures. Van comprar el 49%, encara que només van desemborsar 20 milions, en una operació instrumental que buscava marcar un valor i elevar el llistó del fair play de la Lliga per a inscriure jugadors. Per al següent pas, alçar la taxació fins a 1.000 milions, ja vindrien altres socis a prendre el relleu”.
Les expectatives de l’ardit de Trump s’han complicat, donat que “al cap de pocs dies de cotitzar en el Nasdaq, Trump va demandar als accionistes propietaris de la societat instrumental que ja cotitzava i amb la qual havia fusionat la seva xarxa social. Els altres dos socis, al seu torn, van presentar una altra demanda contra el seu volcànic company de negocis. Un compendi dels problemes habituals en aquestes operacions corsàries: opacitat, especulació perillosa, elevada litigiositat i risc econòmic incontrolat”.
Laporta s’ha empantanat fins i tot abans de començar, perquè el regulador no li ha permès arrencar per la senzilla raó que Barça Studios ni tan sols ha aconseguit capitalitzar aquest 49% posat a la venda per 200 milions des de l’estiu del 2022. Al contrari, l’impagament acreditat ascendeix a 40 milions, que pot incrementar-se fins als 60 milions més si el 15 de juny no apareix un inversor d’aquests als quals Laporta al·ludeix recurrentment cada vegada que se li pregunta per aquest pou sense fons.
“El problema -conclou- és que els nous inversors tal com van aparèixer s’han esfumat des de fa ja temps. El club camina ara desesperat buscant un relleu, però la cosa es presenta difícil. Segur que les desventures de Trump no són una bona targeta de presentació. I Laporta ja va apuntar l’any passat en els comptes del Barça 400 milions de Barça Studios. Si no hi ha nous socis, aquest valor s’esvaeix i es converteix en una pèrdua. El forat seria descomunal. En fi, Laporta i Trump comparteixen semblants tribulacions”.
L’eloqüència periodística, més enllà de l’anàlisi, envaeix i anul·la aquesta franja de protecció i de perenne adulació editorial concedida per La Vanguardia a la figura de Laporta des de mesos abans de la seva reentrada en l’atmosfera barcelonista, una empatia sense fissures que només havia decaigut parcialment, per part de la secció d’esports, a causa de la decebedora temporada de l’equip al llarg de la tardor i de l’hivern. La pèssima gestió de la crisi per part de Laporta i de Xavi havia collit les primeres i contundents crítiques des de la seva arribada al càrrec el març del 2021.
El que s’endevina darrere d’aquest article intencionadament dur i directe és la possibilitat que el benefici de la immunitat laportista administrada pel diari del Grup Godó hagi començat a fer fallida, en part també perquè la resta de les forces polítiques implicades en el seu protectorat, segons algunes informacions i rumors cada vegada més sorollosos, ja comencen a sospitar que l’actual president blaugrana està avui més a prop de ser un problema que una solució. Un escenari de debilitat que, en cas de confirmar-se, es complicaria agudament, per la naturalesa de la dinàmica blaugrana, si els resultats no foren prou extraordinaris per a envernissar aquest quadre dantesc de l’economia blaugrana. La militància de Trump i de Laporta en la mateixa paranoia borsària, polèmica, desacreditada i amb l’única finalitat d’engalipar als inversors i l’opinió pública, almenys des de l’observatori de La Vanguardia, no són bones notícies per al president del Barça. Més aviat tot el contrari. És un seriós avís d’estar caminant perillosament pel filferro del resultadisme.
