L’arribada de la líder del Partit Popular (PP), Isabel Díaz Ayuso, a la presidència de la Comunitat de Madrid va desencadenar un curiós efecte digne d’anàlisi. Amb la intenció de crear-se un perfil de líder a tot l’Estat, de referent dins del PP per poder substituir Pablo Casado, i de tocar-li la pera al PSOE de Pedro Sánchez cada dia, Ayuso va engegar una campanya de desobediència a les normes i directrius de l’Estat i del Govern espanyol, d’un madrilenyisme que més que regionalisme sembla nacionalisme, i amb tàctiques i estratègies de reivindicació ben semblants a les que tradicionalment han fet servir el nacionalisme i l’independentisme català.
L’últim capítol d’aquesta història ha arribat amb el Govern d’Ayuso saltant-se totes les directrius i la cadena de comandament per intentar comprar vacunes pel seu compte, al marge de l’executiu espanyol i de la UE. I de sobte, entre la desobediència i aquest intent d’adquirir vacunes, resulta que la líder del PP madrileny s’ha acabat convertint en un model a seguir per a la CUP, que la setmana passada demanava fer el mateix que ella i buscar “sobiranament” vacunes.
