El procés va fracassar en el seu principal objectiu, no hi ha dubte, però ha assolit una indubtable victòria moral. Perquè… què major victòria hi ha que tenir el teu adversari agenollat, depenent enterament de tu per aprovar qualsevol llei, o extorsionat fins al punt d’acceptar amnisties a la mida de l’amnistiat? Aquestes i altres humiliacions, inflingides durant llargs anys de nacionalisme a Catalunya, han provocat un efecte nefast: generar, com a reacció, un agressiu nacionalisme espanyol. I no només parlo de partits polítics: parlo d’entitats socials, intel·lectuals i mitjans de comunicació, que sota la crítica o la denúncia dels abusos de certs nacionalismes, amaguen una fort pulsió uniformitzadora.
Una de les víctimes col·laterals d’aquest fenòmen ha estat Galícia. Qui viatgi per ella, comprovarà que a les seves ciutats, per provincianes que siguin (penso ara en Lugo, d’on procedeix la meva família), s’hi parla molt majoritàriament en castellà. Si s’apropa als seus quioscos, hi trobarà poquíssimes (o cap) publicacions editades íntegrament en gallec. Els seus comerciants, d’altra banda, res han de témer, doncs no hi ha lleis que els obliguin a retolar els seus comerços en aquesta llengua (o sigui: que la major part està en castellà). I si sintonitza el canal de televisió autonòmic, comprovarà que hi ha anuncis publicitaris en la llengua de Cervantes, convivint en pau amb els que es difonen en la llengua de Rosalía. Un fet impensable a TV3.
Però què hi ha del sistema educatiu, veritable camp de batalla de tots els nacionalismes? L’educació a Galícia és bilingüe, amb el mateix nombre d’assignatures en ambdós idiomes, una cosa que ja voldrien els alumnes castellanoparlants de Catalunya, als quals es nega fins i tot un miserable 25% de classes en la seva llengua materna (concedit per sentència judicial!) Però no es precipitin: Segons dades de la Mesa pola Normalización Lingüística (la major entitat gallega en defensa de l’idioma), “al 90% de les escoles infantils la presència del gallec és minoritària o no existeix”. Ah, que vostè desconfia d’una associació que pot estar infectada pel virus nacionalista (gallec)? Doncs aquí van els informes del Consell d’Europa, poc sospitós, en principi, d’haver-se venut a l’or dels separatistes: “El 2021, el Consell Europeu va tornar a cridar l’atenció a la Xunta per la seva política lingüística”, llegim a un article publicat al digital Público, el passat 14 de febrer. “Ja ho havia fet el 2019, 2016 i 2012, en ser Espanya un dels gairebé 50 estats adherits a la Carta Europea de Llengües Regionals i Minoritzades. A l’últim informe, el Comitè d’Experts de l’acord va expressar especial preocupació per l’ús del gallec a l’ensenyament, va assenyalar que el material didàctic en aquest idioma és insuficient i que als col·legis on s’hi van introduir assignatures en anglès, l’oferta d’assignatures en gallec va caure fins al 33%”.
Però encara hi ha més. Segons l’article, “els continguts audiovisuals en gallec van disminuir” durant les últimes quatre majories absolutes consecutives del PP. “A la televisió de Galícia els programes per a nens van caure de 73 hores a 20 hores setmanals”. Tot això conforma un panorama fosc on el relleu generacional, és a dir, el futur de la llengua, està en perill. Perquè si els nens no el parlen, el gallec, com qualsevol altre idioma, desapareixerà. Altre organisme oficial, l’Instituto Galego de Estadística (IGE) -no depenent precisament del BNG-confirma amb les seves pròpies xifres aquest escenari desolador (veure el meu article El Gallec, crònica d’una mort anunciada, publicat a aquest mateix mitjà).
La realitat sembla incontestable, però això no desanima aquest neo-espanyolisme: No només li importa un rave la decadència del gallec -un idioma al qual en principi hauria de considerar com a espanyol i, per tant, defensar i preservar- sinó que, en el súmmum del cinisme, descriu una Galícia dantesca, on els castellanoparlants viuen oprimits sota una intolerable dictadura monolingüe. No només això: ficar al mateix sac tots els territoris amb dues llengües cooficials, ometent deliberadament que la situació sociolingüística de Galícia se sembla a la de Catalunya com un ou a una castanya. Crear perversament un conflicte lingüístic que no existeix, ja que la llengua “víctima” no ho és en absolut i la “victimària” és la que té realment un conflicte per a sobreviure. Són mostres de com se les gasta un nacionalisme que, encara sense ser “perifèric”, és tan nacionalisme com el que més.
Parafrasejant Nietzsche: “Qui amb monstres (nacionalistes) lluita, vagi amb compte de no convertir-se al seu torn en monstre”.
